14 de novembre 2007

La cultura pos-Francfort

Hace 1.000 años del gran éxito nacional e internacional de lo de la Feria de Francfort. El presente artículo pretende analizar el residuo seco de tanto laurel, y hacer un dibujo de la cultura exhibida en Francfort a través de esos dos éxitos, distintos y distantes, que tiran de espaldas.

El éxito internacional ha consistido en que no ha habido muertos / no ha ocurrido nada espectacular que retirara la tradicional amabilidad de Francfort ante el país invitado. Pero sí han emergido elementos que han creado cierta perplejidad. A saber: que a) el invitado del año pasado —India, tantos habitantes como autores ha enviado Cataluña— llevara a Francfort una veintena de autores. Y, toma moreno, en varias lenguas. Que b) la cosa costara más de 12 millones de euros. Mucho dinero público para, recuerden, un negocio privado. Se vería mejor esa aberración si la Gene gastara un Potosí en una feria del automóvil para respaldar la imagen exterior de Seat. Que c) los actos en la feria internacional estuvieran, lo nunca visto, llenos a tutiplén, si bien de público catalán; es decir, no internacional. Y d) —o lo mismo—, que hubiera tanto político local por metro cúbico.

El éxito local ha sido, contrariamente, asombroso y carente de perplejidad. Aquí se ha considerado la pera lo que asusta a un alemán con ESO. Lo que indica que nuestra cultura, como su nombre indica, es diferente de la alemana. Carece, al menos, de las herramientas para crear perplejidad ante cualquier iniciativa del Estado. Aquí abajo, el Estado puede colar un canon de autores en Francfort, o una doble vía de investigación para el 11-M, sin mosqueo cultural alguno. En ese sentido, cabe colegir que la cultura exhibida en Francfort ha sido una reproducción 1:1 de la única cultura europea con esas características. Una cultura nueva, que apenas tiene 30 años, por lo que es difícil de describir. Se trata de la cultura española. No me peguen, que me explico.

1. A finales de los años setenta, y para facilitar una transición democrática —y no otra—, se decidió desactivar la cultura. La cultura fue así un problema menos. Lo llamativo es que sigue siendo eso esta mañana a primera hora. Esa función determina la originalidad mundial de la cultura local o, incluso, el modelo peculiar de escritor local. Su oficio consiste en no plantear conflicto ni harto de garnacha. Y, sobre todo, frente al Estado. El intelectual local no los ha creado, de hecho, ante esta feria. Ni por activa, ni por pasiva: preferiria no fer-ho.

2. Nuestra cultura no entorpece ninguna decisión del político. Por la misma lógica que un escritor local no abre la boca de la cara para matizar la Ley de Partidos, o la Ley de Memoria Histórica —dos objetos que han suscitado cierta perplejidad en algún editorial alemán—, tampoco la ha abierto para chotearse o desertar de la ceremonia de Estado de Francfort, en la que Cataluña ha hecho lo que hace usualmente España: unir una lengua a una entidad política. Unir cultura a proyecto político, que en España siempre es un hecho nacional.

3. La cultura local es una cosa tan supeditada al Estado que en ocasiones es cultura de Estado, hasta el punto de que, para esta feria, el Estado —la Gene es Estado, o al menos no es una ONG— se permite iniciativas que pocas culturas y sociedades europeas tolerarían. Tales como elaborar el canon de la literatura actual —en otros sitios, eso lo hace la crítica, o usted y yo hablando. O, incluso —socorro—, establecer qué es y qué no es cultura local. Curiosamente, en Cataluña, como en España, no es cultura local lo que se escribe en la lengua que menos tira al Estado, según vas avanzando localidades por la autopista.

En Francfort se ha exhibido la cultura española postsetenta. Una banda sonora tenue, no conflictiva, nacionalista, oficialista, que crea cohesión y estabilidad. Una cultura canija y, en general —zzzz—, con serios problemas para su exportación. Lo de Francfort se ha evaluado como un exitoso ejercicio de normalización. Y, en efecto, ha vuelto a normalizar la subnormalidad de nuestra cultura desde los setenta.

Guillem Martínez
El País, 14.11.2007

05 de novembre 2007

L'efecte Frankfurt


L'efecte Frankfurt
Ada Castells

Frankfurt ha generat eufòria. A la roda de premsa de clausura, el director de l'Institut Ramon Llull, Josep Bargalló, deia que ens havíem "equiparat amb les grans literatures europees". Era el que li tocava dir, però entre els passadissos de la fira també es podien sentir sentències similars: "S'ha descobert una gran cultura del sud", comentava un periodista alemany gens sospitós de catalanofília i, setmanes després, en dues entrevistes amb autores estrangeres, la corsa Catalina Maroselli Matteoli i la francesa Adèle O'Longh, coincidien a comentar que estaven contentes de ser traduïdes al català pel seu prestigi.

La qüestió és: ¿Quant de temps durarà aquesta bona sensació en un país aficionat a posar-se pedres al fetge? Més enllà dels discursos triomfalistes o dels bons propòsits, el mercat sempre acaba posant les coses al seu lloc, però és evident que no tot es pot deixar en mans del laissez faire, laissez passer. Les literatures amb un suport potent darrere seu tenen les de guanyar. El talent és una arma carregada de futur, però només amb talent el futur arriba massa tard, quan els autors ja són morts i per casualitat un professor universitari els descobreix cent anys després.

El repte d'ara és més urgent: es tracta d'aprofitar l'avinentesa de Frankfurt per recuperar el prestigi d'una literatura que no aconsegueix guanyar el partit ni en camp propi. Només cal veure les xifres de consum d'oci entre els joves i comprovar que la literatura escrita en català hi té un paper més que discret; només cal resseguir, any rere any, com els escriptors en català perden terreny en el que havia estat el seu gran dia: Sant Jordi, i només cal observar la cobertura mediàtica que es dóna a aquests autors, que és ben minsa.

Suport mediàtic

Durant una setmana d'octubre, oh meravella, aquest aspecte mediàtic va canviar i la presència dels autors en els mitjans catalans ara dóna els seus fruits. És allò tan recurrent en la història nostrada: fins que no et riuen les gràcies a l'estranger no ets valorat a casa.

Mireia Perelló, que s'encarrega de la narrativa a la Llibreria Proa-Espais, un establiment especialitzat en català, diu que han notat un augment de vendes: "Sobretot de Maria Barbal i de Jaume Cabré, que s'ha revifat moltíssim, i de Quim Monzó, fins i tot, abans que sortís el seu últim llibre, ja ens demanaven títols anteriors". És lògic. Són els autors que més han brillat durant la setmana de glòria de les lletres catalanes.

Lluís Morral, de la Laie, ha notat sobretot l'augment de vendes en Jaume Cabré: "Les veus del Pamano va sortint molt, quan sempre havia estat un llibre de fons. Hem demanat més piles perquè hi ha demanda", explica.

L'editor de Cabré, Isidor Cònsul, confirma aquesta impressió dels llibreters que ho viuen des del peu de la trinxera: "S'ha notat molt, fins al punt que a Proa fem una doble reedició de la novel·la que sortirà el 15 de novembre de cara a la campanya de Nadal. Per una banda, traiem una edició en format normal, que ja va per la vuitena i, per l'altra, un especial Frankfurt, que serà treure la que ja vam fer fa un temps amb rutes pel Pallars i amb una portada diferent".

Arran de Frankfurt, Cabré ha passat de ser un long seller, amb llibres que sempre van tirant, com Senyoria i La teranyina, a convertir-se en un bestseller, ja que porta 30.000 exemplars venuts, segons el seu editor.

La Magrana no s'ha animat a rellançar Pedra de tartera, de Barbal, més que res perquè al setembre ja en van fer una edició en butxaca. Feia poc també l'havien editat en tapa dura amb motiu del vintè aniversari de la novel·la. L'editora Isabel Obiols, gens aficionada a les exageracions de bones collites, explica que l'edició de butxaca l'han reimprès dues vegades, "cosa que és normal perquè és un llibre que funciona molt en les escoles i al setembre i octubre sempre s'incrementen les vendes. El que és excepcional és que també s'hagi venut en tapa dura".

I el que és més curiós és que l'interès pel títol estrella de Barbal també s'ha incrementat en castellà. Camila Enrich, editora d'El Aleph, s'ha atrevit amb la reedició de la traducció d'Ana Maria Moix, que Lumen havia publicat el 1986 amb el títol Canto rodado i que ja no es trobava: "L'èxit de l'edició alemanya és el que ha fet que ara ho recuperem en castellà".

En canvi, a Destino no han reeditat Las voces del Pamano, de Jaume Cabré, perquè, segons fonts de l'editorial, ja en tenen al magatzem.

El llibreter de la Catalònia, Roberto García, confirma aquest interès pels títols en castellà d'aquests autors catalans: "La gent se sorprenia que Barbal no es trobés en castellà. També es demanen les traduccions d'Anagrama que tenen Moncada i Monzó". Els lectors de Monzó en castellà, però, encara hauran d'esperar un temps per poder llegir el seu últim llibre de contes, Mil cretins, a Anagrama.

Un altre èxit de la fira va ser Carles Porta amb Tor, però els llibreters consultats no han comprovat que això hagi fet augmentar les vendes d'aquí. La seva editora, Isabel Martí, de La Campana, en té una explicació: "Ja havia venut 50.000 exemplars, i superar-ho és difícil". Tots els fracassos de la literatura catalana fossin així.