La cultura pos-Francfort

Hace 1.000 años del gran éxito nacional e internacional de lo de la Feria de Francfort. El presente artículo pretende analizar el residuo seco de tanto laurel, y hacer un dibujo de la cultura exhibida en Francfort a través de esos dos éxitos, distintos y distantes, que tiran de espaldas.

El éxito internacional ha consistido en que no ha habido muertos / no ha ocurrido nada espectacular que retirara la tradicional amabilidad de Francfort ante el país invitado. Pero sí han emergido elementos que han creado cierta perplejidad. A saber: que a) el invitado del año pasado —India, tantos habitantes como autores ha enviado Cataluña— llevara a Francfort una veintena de autores. Y, toma moreno, en varias lenguas. Que b) la cosa costara más de 12 millones de euros. Mucho dinero público para, recuerden, un negocio privado. Se vería mejor esa aberración si la Gene gastara un Potosí en una feria del automóvil para respaldar la imagen exterior de Seat. Que c) los actos en la feria internacional estuvieran, lo nunca visto, llenos a tutiplén, si bien de público catalán; es decir, no internacional. Y d) —o lo mismo—, que hubiera tanto político local por metro cúbico.

El éxito local ha sido, contrariamente, asombroso y carente de perplejidad. Aquí se ha considerado la pera lo que asusta a un alemán con ESO. Lo que indica que nuestra cultura, como su nombre indica, es diferente de la alemana. Carece, al menos, de las herramientas para crear perplejidad ante cualquier iniciativa del Estado. Aquí abajo, el Estado puede colar un canon de autores en Francfort, o una doble vía de investigación para el 11-M, sin mosqueo cultural alguno. En ese sentido, cabe colegir que la cultura exhibida en Francfort ha sido una reproducción 1:1 de la única cultura europea con esas características. Una cultura nueva, que apenas tiene 30 años, por lo que es difícil de describir. Se trata de la cultura española. No me peguen, que me explico.

1. A finales de los años setenta, y para facilitar una transición democrática —y no otra—, se decidió desactivar la cultura. La cultura fue así un problema menos. Lo llamativo es que sigue siendo eso esta mañana a primera hora. Esa función determina la originalidad mundial de la cultura local o, incluso, el modelo peculiar de escritor local. Su oficio consiste en no plantear conflicto ni harto de garnacha. Y, sobre todo, frente al Estado. El intelectual local no los ha creado, de hecho, ante esta feria. Ni por activa, ni por pasiva: preferiria no fer-ho.

2. Nuestra cultura no entorpece ninguna decisión del político. Por la misma lógica que un escritor local no abre la boca de la cara para matizar la Ley de Partidos, o la Ley de Memoria Histórica —dos objetos que han suscitado cierta perplejidad en algún editorial alemán—, tampoco la ha abierto para chotearse o desertar de la ceremonia de Estado de Francfort, en la que Cataluña ha hecho lo que hace usualmente España: unir una lengua a una entidad política. Unir cultura a proyecto político, que en España siempre es un hecho nacional.

3. La cultura local es una cosa tan supeditada al Estado que en ocasiones es cultura de Estado, hasta el punto de que, para esta feria, el Estado —la Gene es Estado, o al menos no es una ONG— se permite iniciativas que pocas culturas y sociedades europeas tolerarían. Tales como elaborar el canon de la literatura actual —en otros sitios, eso lo hace la crítica, o usted y yo hablando. O, incluso —socorro—, establecer qué es y qué no es cultura local. Curiosamente, en Cataluña, como en España, no es cultura local lo que se escribe en la lengua que menos tira al Estado, según vas avanzando localidades por la autopista.

En Francfort se ha exhibido la cultura española postsetenta. Una banda sonora tenue, no conflictiva, nacionalista, oficialista, que crea cohesión y estabilidad. Una cultura canija y, en general —zzzz—, con serios problemas para su exportación. Lo de Francfort se ha evaluado como un exitoso ejercicio de normalización. Y, en efecto, ha vuelto a normalizar la subnormalidad de nuestra cultura desde los setenta.

Guillem Martínez
El País, 14.11.2007

---

L'efecte Frankfurt

L'efecte Frankfurt
Ada Castells

Frankfurt ha generat eufòria. A la roda de premsa de clausura, el director de l'Institut Ramon Llull, Josep Bargalló, deia que ens havíem "equiparat amb les grans literatures europees". Era el que li tocava dir, però entre els passadissos de la fira també es podien sentir sentències similars: "S'ha descobert una gran cultura del sud", comentava un periodista alemany gens sospitós de catalanofília i, setmanes després, en dues entrevistes amb autores estrangeres, la corsa Catalina Maroselli Matteoli i la francesa Adèle O'Longh, coincidien a comentar que estaven contentes de ser traduïdes al català pel seu prestigi.

La qüestió és: ¿Quant de temps durarà aquesta bona sensació en un país aficionat a posar-se pedres al fetge? Més enllà dels discursos triomfalistes o dels bons propòsits, el mercat sempre acaba posant les coses al seu lloc, però és evident que no tot es pot deixar en mans del laissez faire, laissez passer. Les literatures amb un suport potent darrere seu tenen les de guanyar. El talent és una arma carregada de futur, però només amb talent el futur arriba massa tard, quan els autors ja són morts i per casualitat un professor universitari els descobreix cent anys després.

El repte d'ara és més urgent: es tracta d'aprofitar l'avinentesa de Frankfurt per recuperar el prestigi d'una literatura que no aconsegueix guanyar el partit ni en camp propi. Només cal veure les xifres de consum d'oci entre els joves i comprovar que la literatura escrita en català hi té un paper més que discret; només cal resseguir, any rere any, com els escriptors en català perden terreny en el que havia estat el seu gran dia: Sant Jordi, i només cal observar la cobertura mediàtica que es dóna a aquests autors, que és ben minsa.

Suport mediàtic

Durant una setmana d'octubre, oh meravella, aquest aspecte mediàtic va canviar i la presència dels autors en els mitjans catalans ara dóna els seus fruits. És allò tan recurrent en la història nostrada: fins que no et riuen les gràcies a l'estranger no ets valorat a casa.

Mireia Perelló, que s'encarrega de la narrativa a la Llibreria Proa-Espais, un establiment especialitzat en català, diu que han notat un augment de vendes: "Sobretot de Maria Barbal i de Jaume Cabré, que s'ha revifat moltíssim, i de Quim Monzó, fins i tot, abans que sortís el seu últim llibre, ja ens demanaven títols anteriors". És lògic. Són els autors que més han brillat durant la setmana de glòria de les lletres catalanes.

Lluís Morral, de la Laie, ha notat sobretot l'augment de vendes en Jaume Cabré: "Les veus del Pamano va sortint molt, quan sempre havia estat un llibre de fons. Hem demanat més piles perquè hi ha demanda", explica.

L'editor de Cabré, Isidor Cònsul, confirma aquesta impressió dels llibreters que ho viuen des del peu de la trinxera: "S'ha notat molt, fins al punt que a Proa fem una doble reedició de la novel·la que sortirà el 15 de novembre de cara a la campanya de Nadal. Per una banda, traiem una edició en format normal, que ja va per la vuitena i, per l'altra, un especial Frankfurt, que serà treure la que ja vam fer fa un temps amb rutes pel Pallars i amb una portada diferent".

Arran de Frankfurt, Cabré ha passat de ser un long seller, amb llibres que sempre van tirant, com Senyoria i La teranyina, a convertir-se en un bestseller, ja que porta 30.000 exemplars venuts, segons el seu editor.

La Magrana no s'ha animat a rellançar Pedra de tartera, de Barbal, més que res perquè al setembre ja en van fer una edició en butxaca. Feia poc també l'havien editat en tapa dura amb motiu del vintè aniversari de la novel·la. L'editora Isabel Obiols, gens aficionada a les exageracions de bones collites, explica que l'edició de butxaca l'han reimprès dues vegades, "cosa que és normal perquè és un llibre que funciona molt en les escoles i al setembre i octubre sempre s'incrementen les vendes. El que és excepcional és que també s'hagi venut en tapa dura".

I el que és més curiós és que l'interès pel títol estrella de Barbal també s'ha incrementat en castellà. Camila Enrich, editora d'El Aleph, s'ha atrevit amb la reedició de la traducció d'Ana Maria Moix, que Lumen havia publicat el 1986 amb el títol Canto rodado i que ja no es trobava: "L'èxit de l'edició alemanya és el que ha fet que ara ho recuperem en castellà".

En canvi, a Destino no han reeditat Las voces del Pamano, de Jaume Cabré, perquè, segons fonts de l'editorial, ja en tenen al magatzem.

El llibreter de la Catalònia, Roberto García, confirma aquest interès pels títols en castellà d'aquests autors catalans: "La gent se sorprenia que Barbal no es trobés en castellà. També es demanen les traduccions d'Anagrama que tenen Moncada i Monzó". Els lectors de Monzó en castellà, però, encara hauran d'esperar un temps per poder llegir el seu últim llibre de contes, Mil cretins, a Anagrama.

Un altre èxit de la fira va ser Carles Porta amb Tor, però els llibreters consultats no han comprovat que això hagi fet augmentar les vendes d'aquí. La seva editora, Isabel Martí, de La Campana, en té una explicació: "Ja havia venut 50.000 exemplars, i superar-ho és difícil". Tots els fracassos de la literatura catalana fossin així.

---

Porcel

El Llibre,el Cel i la Terra

He estat una setmana feliç entre vosaltres, gent del llibre sempre creador; creador quan s’escriu i creador quan es llegeix. I ho he fet perquè sóc novel·lista i formo part de la literatura catalana, enguany convidada d’honor a la Fira de Frankfurt,convidada a compartir els infinits llibres de Frankfurt. Per això ara, en l’hora de l’adéu, he de donar la benvinguda als pròxims alts convidats, la novel·lista Elif Shafak i la literatura turca.

I què som, turcs i catalans, Elif Shafak i jo mateix? Moltes coses i molts constants,ja que tot el que fem no adorm els somnis, sinó que els estimula. És la crida de la vida intensa, de la frondosa diversitat, la que estira amb força de nosaltres,en definitiva dos escriptors inscrits en el món dels mons mediterranis, Turquia i Catalunya, a cada banda d’aquest mar ple de suggeriments.

I per significar el que això representa essencialment i accidentalment, recorro a un filòsof alemany, Johann Gottfried Herder, per a qui l’origen del coneixement i la seva expressió rauen en les sensacions de l’ànima i en les analogies que estableix l’experiència; o sigui, com deia fa un moment, en la vida inscrita en un espai i en el temps. La qual adquireix entitat artística i, fins i tot, transcendència secular a través del llenguatge, conducte del geni literari. Fruit aquest, al seu torn, de la individualitat de cada poble i persona conjugats, amb els seus muscles, intuïció i sensualitat, amb la seva ment desperta.

Perquè, segons entenia un altre pensador alemany, Martin Heidegger, la llengua és la casa de l’ànima, i som en el llenguatge. No ens realitzem substancialment, llavors, per exemple, en la nació, compromís històric, sinó en el vector de l’idioma, de l’ànima. Per tant, del món on som i que interpretem a cada frontissa conjuntural, en tots els seus camins i amb totes les seves criatures. El món d’ahir i el d’avui, com meditava un altre escriptor mediterrani, el grec Empèdocles:

Car, el que és jo, ja he estat un noi i una noia
un arbust i un ocell, peix del mar lluent d’escates.

De la mar Mediterrània; Empèdocles en la matèria i en les il·lusions, jo també he estat com ell i tornaré a ser-ho: la unitat palpitant, i no feta d’uniformitat, sinó de diversitat, la que constituïm els éssers nodrits pels gens i la llum del Mare Nostrum, o, com deien els otomans, de la Mar Blanca.

Regió planetària, la nostra, el benigne clima de la qual ha atret, en el curs de milers d’anys, una multiplicitat de pobles i idiomes, els quals, gràcies a la reducció espacial mediterrània, s’han conegut i entrellaçat; i han ocasionat una riquesa d’ideals i de creences, de bellesa, gairebé sense comparació amb cap altra regió planetària. Poblacions i signes seculars que sempre s’han intercomunicat, hi ha en aquest mar i univers tantes ribes diferents i properes com onades van i vénen fusionades entre elles.

Així, cada ésser humà mediterrani ha existit amb les seves correspondència i visió mesclades amb les de l’altre, dels altres, sigui per abraçar-se o combatre’s. I, què seríem, pedres, si no fóssim també paradoxals? Les meves novel·les i els meus personatges s’alimenten de les seves contradiccions, som altra cosa que una contradicció eternament assumida, i per això resolta en energia? És el que acaba formulant, amb Protàgores, la definició humana més excelsa: L’home, mesura de totes les coses. Concepte que es tradueix d’immediat en la implantació democràtica efectuada per Pèricles, i en el naturalisme de l’escultura d’aquell segle V grec.

Però, compte: no estic trenant garlandes erudites, sinó referint-me des de les arrels a la nostra actualitat més càlida i urgent: de què gaudeixen o què desitgen tots els pobles i individus del planeta?; sens dubte, la democràcia política, l’Estat del benestar, l’entronització dels Drets Humans. O sigui, les conseqüències de la sentència de Protàgores, del sistema de Pèricles, d’aquella homocèntrica figuració escultòrica. El món i l’esperança més lliures, llavors, articulen el gran fruit universal i universalista de la Mediterrània. I trobant-nos com ens trobem a Alemanya, d’on prové la filosofia, des de Kant a Nietzsche, sinó del ferment mediterrani atenenc?

De tot això, en tot això, doncs, es fonamenta i s’estén la nostra creació literària, amb els seus sabors, perfums i colors, com els de la vinya i el raïm encantats,del blat i el pa desenfornat, de l’oli amb la deessa Atenea guaitant amb els seus ullassos glaucs entre les branques de l’olivera platejada.

I aquests, sorgits de la terra feraç, són els nostres déus; a vegades els veig, eternament joves, ombres de llum entre la lluminositat que verdeja dels pinars al sol, a la meva Mallorca natal. Passen rabents i jo, bolcat en jo mateix, escric el que ells m’han deixat, amb el seu ressò de paraules antigues que es transformen en sang nova.

Perquè el Mediterrani que en veritat ho és, no el políticament i ideològicament compartimentat, és un goig politeista. O ho sóc jo i desitjo que ho sigui el poble alqual pertanyo i, sobretot, els pobles i les literatures a les quals desitjo pertànyer.

Amb quina celeritat, aleshores, fujo a les meves novel·les, i crec que hem de fugir, dels monoteismes cap a la pletòrica vida complexa que ens crida! De la qual ja ens en va parlar un sensible poeta llatí, Horaci, en el seu “Carpe diem”:

Sigues sàvia: aboca el vi,
I tingues una llarga esperança, perquè durem poc.
I és que mentre parlem
fuig el temps gelós.
Gaudeix l’instant: no et refiïs
del demà.

Perquè demà no existirem si no existim avui, com no existiria completament el món sense els nostres llibres, els llibres que passen per Frankfurt, com els joves déus passen pel bosquet de la meva illa. Vivim la globalització, d’acord. Però serà com una Mediterrània a escala planetària, una germandat o concurrència de germandats, o ens enfonsarà en una massificada contaminació mental i ambiental, que només serà mecanicista encara que creguem que és científica.

Si fins hi ha a Occident qui contempla l’ascensió de la Xina com si únicament fos la de milions de consumidors als quals explotar! Sense ni imaginar que es tracta d’una altra regió planetària semblant a la mediterrània, que ha creat també una cultura frondosa, irisada i infinita: llegeixi’s la poesia Tang, del joiós Li Bai al trist Du Fu; acariciï’s la diamantina porcellana Song…

No crec en els profetes dels persistents apocalipsis; siguin els desnaturalitzats, que ignoren que ciència i naturalesa corren plegades, o els monoteistes, que imaginen que la mort infon la vida. D’ací la meva fe en la literatura, en la incitació estètica i en l’ànsia passional, en l’estrella polar de l’aventura, i és que cadascú ha de poder, ha d’intentar, traçar el seu propi destí! Ho va endevinar Heràclit, en el seu petit regne convuls, situat a les costes avui de Turquia, com ningú no ho ha fet amb tanta clarividència: Sempre passa el mateix riu, i sempre les seves aigües són diferents.

Per tant, és possible que a més d’encarnar-nos en arbust, peix i adolescent, ho puguem fer en el nostre primer pare, el primer personatge novel·lesc, filosòfic, vital, o sigui, més real, del qual som fills: Ulisses, Odisseu, un altre mediterrani. Qui des del mar oriental va guanyar l’occidental, al tremolós timó de la seva nau negra, vencent els monstres d’un sol ull i estimant les deesses més lascives.

En fi, benvolguts amics, escric perquè he llegit, llegeixo perquè visc. I crec, així, en tots nosaltres, dimensió i ardor del cel i de la terra.

---

Televisions i visions

El discurs de Monzó, a Vilaweb.tv; la Fira de Frankfurt, a Sies.tv, i la Fira de Londres, a L'efecte Jauss.

Discurs inaugural

De Quim Monzó a Frankfurt.

En parlen:

Monzó es menja Frankfurt
Ets gran, Quim
Acte inaugural de Frankfurt
Destino-frankfurt (3)
Frankfurt o les genialitats del Quim Monzó
Discurs de Quim Monzó a la fira de Frankfurt
Discurs inaugural de Frankfurt made in Monzó
El gran Monzó
Frankfurt i Andorra
Discurs de Quim Monzó
Text íntegre del discurs de Quim Monzó
Quim, a Frankfurt has estat espectacular, esplèndid, genial
Quan la força desllueix la lucidesa
Quim Monzó a la fira de Frankfurt
Quim Monzó a Frankfurt
Quim Monzó inaugura la fira del llibre de Frankfurt amb un conte ...
Discurs de Quim Monzó a la fira de Frankfurt
El discurs inaugural de Quim Monzó a la Fira de Frankfurt
Catalunya a Frankfurt... La cultura aposta fort
Quim Monzó
FIRA DE FRANKFURT
LASALA Miguel Hernández, present a la Fira de Frankfurt
Recomendamos: Monzó
Ja som aquí
Enveja de Frankfurt
"Una polla xica, pica, pellarica, camatorta i becarica"
Fira de Frankfurt
No tiene desperdicio el discurso integro de Quim Monzó...
Frankurt me la bufa
Polla xica
UUUUauuuuuuuuuuuuuuuuuu...

---

Senyores i senyors...

Com que de discursos no n’he fet mai (i no sé si en sabria) els explicaré un conte.

El conte va d’un escriptor que sempre parla molt de pressa i que per aquest motiu sovint s’entrebanca. Doncs a aquest escriptor, un dia —l’any que la cultura catalana n’és la convidada— li proposen de fer el discurs inicial de la Fira del Llibre de Frankfurt.

Abans d’acceptar l’encàrrec, l’escriptor en qüestió —català i, per tant, gat escaldat— dubta. Pensa: “I ara ¿què faig? ¿Accepto la invitació? ¿No l’accepto? ¿La declino amb alguna excusa amable? Si l’accepto, ¿què en pensarà la gent? Si no l’accepto, ¿què en pensarà també la gent?”

No sé com van les coses a d’altres països, però els asseguro que al meu la gent té tendència a pensar moltes coses, i a treure moltes conclusions. Si un dia expliques que, quan vas a cal sastre, l’home, mentre et pren les mides, pregunta: “¿Cap a quina banda carrega vostè?”, i tu contestes que carregues cap a la dreta (o que carregues cap a l’esquerra), la gent treu conclusions. Si vas a la fruiteria i demanes pomes treu conclusions. Si demanes taronges també en treu.

Facis una cosa o facis l’altra (carreguis cap a la dreta o cap a l’esquerra, compris pomes o taronges) la gent té un alt nivell de clarividència. La gent és molt perspicaç i sempre dedueix coses, fins i tot ciutats que no són a cap mapa. Si fas un pas endavant, malament per no haver-te quedat quiet. Si et quedes quiet, malament per no haver avançat.

Però passa que l’escriptor en qüestió creu que no ha de demanar perdó a ningú per sentir-se part de la cultura que aquell any han convidat a Frankfurt; de manera que decideix acceptar. És evident que no l’hi proposaran pas —fer el protocol·lari discurs inicial— l’any que la cultura convidada a la Fira de Frankfurt sigui la turca, la vietnamesa o la n’gndunga. Així, doncs, diu que sí, que el farà, i tot seguit s’asseu a una taula, agafa un bolígraf i una llibreta i comença a rumiar què hi ha de dir.

Una mica, se sent perplex. Al llarg dels temps, la bonança de la història no ha estat al costat de la literatura catalana. Les llengües i les literatures no haurien de rebre mai el càstig de les estratègies geopolítiques, però el reben ben fort. Per això el sorprèn que un muntatge com aquest —la Fira de Frankfurt, dedicada a la gran glòria de la indústria editorial— hagi decidit convidar una cultura amb una literatura desestructurada, repartida entre diversos Estats en cap dels quals és llengua realment oficial (encara que n’hi hagi un i mig que ho proclamin; sempre i quan aquesta proclamació no molesti els turistes, els esquiadors de pas o els repartidors de butà).

Per això té dubtes a propòsit de la invitació a Frankfurt. ¿De cop i volta el món s’ha tornat magnànim amb ells, quan n’hi ha tants que els volen perpètuament perifèrics? Recorda, a més, que, en un altre muntatge literari —més nòrdic i bastant més pompós—, ara fa poc més d’un segle (el 1904) el jurat del premi Nobel de literatura va premiar Frederic Mistral. Frederic Mistral no era català. Era occità. Però la referència serveix —no sols perquè alguns catalans i alguns occitans se senten a prop— sinó perquè el premi va molestar tant els puristes de la Nació-Estat (“Soyez propre, parlez français!”) que —mai més a la vida— cap literatura sense Estat ha tornat a tenir un premi Nobel.

A més de la sensació de perplexitat, el personatge del nostre conte té una sensació de justícia. Potser “justícia” no és la paraula exacta. Alguna cosa semblant. Tot i que —com s’ha dit— als catalans els avatars polítics ens han anat d’una manera que no convida a gaire alegries, la literatura catalana és, clarament, una de les pedres fundacionals de la cultura europea. Cap literatura sense Estat d’aquesta Europa (que ara diuen que construïm entre tots), no ha estat ni és tan sòlida, tan dúctil i tan continuada.

¿Ha d’explicar tot això, en el discurs? Potser podria començar dient que la potència inicial que va fer que la literatura catalana tingués lloc preferent a Europa durant l’Edat Mitjana neix de Ramon Llull (Raymundus Lullus, Raimundo Lulio, Raymond Llull, Raymond Lully: com els agradi més). Ramon Llull era filòsof, narrador i poeta. Era mallorquí, d’aquesta Mallorca avui esdevinguda un "bundesland" geriàtricoturístic alemany. Nascut molt abans que els ‘tour operators’, els avions de baix cost i la ‘balearització’ dictessin les normes de vida d’aquelles costes, centennis abans de l’arribada de Boris Becker i de Claudia Schiffer, en ple segle XIII Ramon Llull va estructurar una llengua travada i rigorosa, la mateixa llengua en la que, de manera vibrant i corrompuda, encara parlem i escrivim ara.

Però l’escriptor té altres dubtes. Ja que ha de parlar a Frankfurt, ¿ho hauria d’amanir amb detalls que poguessin interessar els germanoparlants? ¿Hauria d’esmentar l’Arxiduc Lluís Salvador d’Àustria-Toscana, S’Arxiduc? ¿Hauria d’esmentar el senyor Damm i el senyor Moritz, fundadors d’algunes de les marques de cervesa que els catalans encara bevem ara? És evident que, si ho fes, li dirien frívol, i això encara l’impel·leix més a fer-ho. Ja posats, podria esmentar el senyor Otto Zutz, gran oftalmòleg —“diplomat a Espanya i Alemanya”— que ha acabat donant nom a una esplèndida discoteca de Barcelona i que, en vida, graduava la vista de molts barcelonins. D’alguns membres de la família del poeta Carles Riba, per exemple, segons es desprèn del que el seu nét —Pau Riba, també poeta i, a més, cantant— diu al text que acompanya el disc “Dioptria”.

Tampoc no sap si hauria de citar els més grans dels que han configurat el fil literari que ens du fins avui: Bernat Metge, JV Foix, Narcís Oller, Anselm Turmeda, Joan Brossa, Joanot Martorell, Llorenç Villalonga, Jordi de Sant Jordi, Jaume Roig, Josep Carner, Jacint Verdaguer, Isabel de Villena, Josep Maria de Sagarra, Àngel Guimerà, Santiago Rusiñol, Joan Maragall, Eugeni d’Ors, Josep Pla, Joan Sales, Mercè Rodoreda...

¿O potser seria millor no citar-ne cap?

Citar tots aquests escriptors (la majoria desconeguts pel món literari que es belluga per Frankfurt) ¿no farà que els assistents a la cerimònia d’obertura de la Fira del Llibre s’avorreixin de sentir noms que els sonen poc? ¿No farà que mirin el rellotge i pensin: “Quin rotllo, aquest home!”? Per això, doncs, decideix que no dirà cap nom (tot i que, de fet, ja els hagi dit en el mateix procés de descriure els dubtes sobre si els ha de dir o no). A més, segons ha llegit, a la mateixa Fira del Llibre hi haurà instal·lada una exposició que parlarà d’això. Encara que —siguem sincers— ¿quantes de les persones que assisteixin a aquest acte inaugural visitaran després aquesta exposició amb un interès no merament protocol·lari? Siguem sincers i optimistes: ben poques. Tot i que es tracti d’una Fira del Llibre, i els escriptors més desconeguts haurien de ser els que més excitessin la set de lectura de les persones interessades a descobrir meravelles literàries, i no a seguir, simplement, el tam-tam comercial del que toca en cada moment.

Però, com més hi rumia, menys clar veu com hauria de ser el discurs. Ja que molta gent té del món una idea feta a partir de la geometria actual del poder políticocultural, potser podria explicar que, a Europa —esqueixat ja el llatí en llengües vulgars—, el primer tractat de Dret va ser el català “Consolat de Mar”, pel qual es van regir les relacions marítimes al Mediterrani. Potser podria afegir que alguns dels primers tractats europeus de medicina, dietètica, filosofia, cirurgia o gastronomia eren també escrits en llengua catalana.

Però, ¿tantes dades servirien gaire de res? ¿Què han dit altres escriptors en anteriors discursos inaugurals d’aquesta mateixa Fira? L’escriptor busca aleshores alguns d’aquests discursos i els llegeix. En tots hi ha una gran exaltació de la cultura pròpia, i veu clar que, sempre, a qui no pertany a la cultura exaltada tots aquests discursos li sonen distants, com la remor de l’aigua que va riu avall sense que hi parem atenció.

Són discursos a l’estil d’aquell que, durant la dictadura franquista, va fer a Nova York, a les Nacions Unides, el violoncel·lista Casals. Va ser un discurs que va emocionar els catalans amb la mateixa intensitat que va deixar indiferents la resta d’habitants del planeta: “I am a Catalan. Today, a province of Spain. But what has been Catalonia?...”:“Sóc català. Catalunya avui és una província d’Espanya, però ¿què ha estat Catalunya? Catalunya ha estat la nació més gran del món. Us explicaré per què. Catalunya va tenir el primer Parlament, molt abans que Anglaterra. Catalunya va tenir les primeres Nacions Unides...”

També veu que altres escriptors que han fet discursos inicials a la Fira del Llibre hi intercalen poemes. Potser ell també ho faci. Podria, per exemple, llegir aquell travallengua que, un dia (en una fenomenal paròdia de discurs militar), va recitar el grandíssim Salvador Dalí, com si fos un poema excels:

“Una polla xica, pica, pellarica, camatorta i becarica
va tenir sis polls xics, pics, pellarics, camatorts i becarics.
Si la polla no hagués sigut xica, pica, pellarica, camatorta i becarica,
els sis polls no haguessin sigut xics, pics, pellarics, camatorts i becarics”.

De fet, si tot discurs és part d’un ritual i, com en tots els rituals, el que importa realment és la forma, el protocol, l’americana, la corbata (o l’absència de corbata), ¿importa gaire què s’hi diu exactament? ¿En una cerimònia religiosa feta en una llengua morta (una missa en llatí, per exemple), importa gaire que part dels fidels no entenguin el text? Encara més: ¿cal dir res en concret? Els polítics són grans malabaristes, i per això els seus discursos són exemplars: plens de paraules-comodins que, amb gran mestria —per quedar com a gent responsable—, apliquen en el moment just encara que, de fet, siguin fum i prou: lletres que formen síl·labes que formen paraules per cobrir l’expedient.

Aquest músic fenomenal que és Carles Santos va gravar fa anys una peça esplèndida que consisteix en una barreja de declaració d’amor i discurs de polític. És un text on les vacuïtats i les promeses han estat substituïdes per una repetició constant de la paraula “Sargantaneta”, adobada amb adjectius exaltats. (“Sargantaneta” —“Sagrantaneta”— és el nom de la seva barca de pesca.) ¿No seria, doncs, un text ple de paraules-comodins, de “sagrantanetes”, el discurs ideal per un acte com el de la inauguració de la Fira del Llibre? Un text tan abstracte i tan buit que, sense canviar cap frase, es pogués utilitzar també per qualsevol altra mena d’acte: literari, esportiu, cinegètic o filatèlic. Que tant servís per presentar un nou llibre de poesia lírica com per inaugurar una línia ferroviària. Un discurs tan ambigu que fos tot ritme —ritme, ritme!—, però que en el fons no digués res: absolutament res.

Tot això és el que l’escriptor que sempre parla molt de pressa, que per aquest motiu de vegades s’entrebanca (i a qui un dia li proposen de fer el discurs inicial de la Fira del Llibre de Frankfurt) dubta si ha de dir o no. Dubta també si —si ho diu— els que l’escolten hi pararan atenció. Dubta també si —si hi paren atenció— entendran què vol dir. Pensa també que, de fet, podria dir qualsevol altra cosa sense que en el fons canviés gaire res si, en tota la resta de detalls, compleix el cerimonial. La particularitat més important del qual cerimonial és, per cert, el temps. I això sí que ho té clar: quan arribi als minuts estipulats, mirarà el rellotge [mira el rellotge] i dirà:

Res més. Moltes gràcies. Bona tarda.

QUIM MONZÓ

---

Notabilíssim augment de visites

Gràcies, moltes gràcies!

XIV PREMI ESPECTACULAR DE L'ASSUMPTE

(Que les muses us ho paguin, mestre Subal! I bon viatge!)

---

Dia D

Malgrat tot, avui la ballarina halterofilista comença a ballar...

---

Quim Monzó i l'efecte Frankfurt

"Creu que l'efecte Frankfurt es comença a notar?
—Jo, com que sóc pessimista de mena, em penso que això serà una faramalla d'un any, de dos, i després tornarem a la normalitat. Però, en tot cas, poca broma, Catalunya haurà aparegut com una cultura, els diaris ja n'han parlat molt i en parlaran més... Que tot això, sumat i restat, tindrà una grandíssima incidència? Jo tendeixo a creure que no, que tot passa i tot s'oblida. Però seria estúpid, no haver-ho aprofitat. Igual que jo sóc pessimista perquè crec que res no ens solucionarà el problema, també crec que hauria estat d'imbècils no aprofitar l'oportunitat i fer-ho. Que això ens salvarà? No. Que hi haurà un abans i un després? No. Però, mira, 'Pedra de tartera' de la Maria Barbal funciona. Només per això ja val la pena tot el merder. Que hi haurà un abans i un després? No, però uns quants noms ja hauran estat introduïts."

Quim Monzó a Vilaweb

---