CARTA A JOSEP BARGALLÓ

Il·lustríssim Senyor,

No és la primera vegada que expresso en les pàgines d’aquesta secció les meves opinions a l’entorn de la presència de les lletres catalanes a la Fira de Frankfurt d’enguany; però, havent vist que ningú de la Institució que vostè presideix no ha fet gaire cas dels meus enraonaments, he pensat que el millor de tot seria escriure-li una carta personal, la qual, naturalment, vostè no té cap obligació de respondre.

L’oportunitat que té la cultura catalana —i, en especial, la seva literatura— de donar-se a conèixer internacionalment a la Fira de Frankfurt és incomparable, i no es tornarà a produir fins d’aquí a molts anys. Com que es calcula que al món hi ha un miler llarg de llengües amb producció literària, una avinentesa com aquesta no la tornarem a tenir fins cap a l’any 3007: no ho veurà ningú dels que ara respirem.

Si el cas és aquest, llavors sembla obligat que les lletres catalanes (em limitaré a aquest aspecte de la nostra cultura) es presentin en tota la seva diacronia, especialment si tenim present que el pare de la nostra literatura és justament qui dóna nom a l’Institut que vostè dirigeix. Per això proposo que, en un recorregut que els arquitectes d’interiors saben dissenyar a la perfecció, els visitants de les nostres instal·lacions vegin, abans que res, la gran tradició literària catalana medieval, de Ramon Llull a Bernat Metge i els últims humanistes de les terres catalanes, passant, naturalment, pels grans poetes i narradors del regne de València: bastarà, en aquest sentit, presentar la gran col·lecció dita “Els Nostres Clàssics”.

En una estança segona, jo ensenyaria al món sencer de quina manera la literatura catalana ha estat al corrent de les més grans aportacions literàries que s’han produït, també diacrònicament, al món sencer: començaria mostrant les edicions de les Bíblies de Montserrat i de la Fundació Cambó; després mostraria la totalitat dels títols grecs i llatins de la Fundació Bernat Metge; en acabat ensenyaria aquestes dues grans col·leccions contemporànies que són “Clàssics del Cristianisme” i “Textos Filosòfics”; seguiria amb les grans traduccions dels “vostres clàssics” —Dante, Petrarca,Montaigne, Shakespeare, Hölderlin o Goethe—, i acabaria amb les magnífiques versions catalanes de la literatura universal dels segles XVIII a XX —de Defoe i Dickens a Proust, Joyce, Dostoievski oKafka— a càrrec de modernistes, noucentistes i contemporanis nostres, és a dir, les col·leccions de l’Avenç, el fons traduït a l’Editorial Catalana, la sèrie “El Club dels Novel·listes”, i el catàleg històric d’Edicions Proa, amb exposició clara de les glòries d’Andreu Nin, Josep Carner o Carles Riba, entre d’altres notables traductors —o sia, escriptors en català— ben coneguts de tothom.

Al tercer cercle (que és el de Venus), hi faria desfilar la potentíssima tradició Modernista i Noucentista original catalana, essent la segona, si res més no, perfectament homologable al bo i millor que van donar les lletres europees en el mateix moment. Havent els visitants admirat prèviament la nostra capacitat de rebre, amb gran puntualitat, l’obra gloriosa de Goethe, Schiller, Hölderlin, Leopardi, Baudelaire, Lampedusa o Rilke, mostraran sens dubte una gran curiositat per saber quina influència va tenir l’un sobre l’obra de Maragall, quina l’altre sobre l’obra de Riba, quina l’italià sobre el Bearn de Villalonga, quina la de l’últim sobre l’obra de Joan Vinyoli. Això ens farà quedar la mar de bé: quedarem, com qui diu, automàticament europeïtzats i a l’altura.

Vist tot això, convençuts els pobles d’arreu del món que hem tingut una literatura històrica de patent i d’enorme qualitat, i vist que hem sabut parar les orelles a la gran tradició literària d’Europa, en la qual tampoc no hem deixat de tenir-hi una influència històrica, jo posaria en un quart i darrer departament, per pures raons d’ordrecronològic, un estol de representants de la literatura catalana dels últims vint o trenta anys, en la proporció que escaigui, i sense concessions caritatives ni oportunistes als autors ni als editors. No cal que li digui que em sembla preferible que les primeres seccions siguin molt més visibles que la darrera: es tracta d’una qüestió de pura justícia històrica i estètica.

No tinc cap esperança, Il·lustríssim Senyor, que aquesta idea de presentació diacrònica i translingüística de la nostra literatura pugui tenir efectes en l’organització d’una presència catalana a la Fira de Frankfurt que, en paraules de vostè, vol presentar els nostres grans avenços en la “indústria cultural” (com si la indústria hagués existit als temps de Llull o del Tirant). Però espero que, si res més no, la carta hagi servit perquè s’adoni que no solament tenen opinió sobre aquests afers els autors actuals de la nostra literatura, els agitadors de l’opinió pública o els editors àvids de protagonisme i de comerç, sinó també professors desacomodats de Literatura General que s’han passat la vida estudiant, en comptes de dedicar-se al mercadeig o a la propaganda. Només tinc al cap un pensament molt sòlid. Com deia el president Terradellas, que era dels seus: “Tot menys fer el ridícul”.

Rebi una cordial salutació del seu fidelíssim amic, J.LL. [Jordi Llovet]

(El País, 15 de març de 2007)