La cultura pos-Francfort

Hace 1.000 años del gran éxito nacional e internacional de lo de la Feria de Francfort. El presente artículo pretende analizar el residuo seco de tanto laurel, y hacer un dibujo de la cultura exhibida en Francfort a través de esos dos éxitos, distintos y distantes, que tiran de espaldas.

El éxito internacional ha consistido en que no ha habido muertos / no ha ocurrido nada espectacular que retirara la tradicional amabilidad de Francfort ante el país invitado. Pero sí han emergido elementos que han creado cierta perplejidad. A saber: que a) el invitado del año pasado —India, tantos habitantes como autores ha enviado Cataluña— llevara a Francfort una veintena de autores. Y, toma moreno, en varias lenguas. Que b) la cosa costara más de 12 millones de euros. Mucho dinero público para, recuerden, un negocio privado. Se vería mejor esa aberración si la Gene gastara un Potosí en una feria del automóvil para respaldar la imagen exterior de Seat. Que c) los actos en la feria internacional estuvieran, lo nunca visto, llenos a tutiplén, si bien de público catalán; es decir, no internacional. Y d) —o lo mismo—, que hubiera tanto político local por metro cúbico.

El éxito local ha sido, contrariamente, asombroso y carente de perplejidad. Aquí se ha considerado la pera lo que asusta a un alemán con ESO. Lo que indica que nuestra cultura, como su nombre indica, es diferente de la alemana. Carece, al menos, de las herramientas para crear perplejidad ante cualquier iniciativa del Estado. Aquí abajo, el Estado puede colar un canon de autores en Francfort, o una doble vía de investigación para el 11-M, sin mosqueo cultural alguno. En ese sentido, cabe colegir que la cultura exhibida en Francfort ha sido una reproducción 1:1 de la única cultura europea con esas características. Una cultura nueva, que apenas tiene 30 años, por lo que es difícil de describir. Se trata de la cultura española. No me peguen, que me explico.

1. A finales de los años setenta, y para facilitar una transición democrática —y no otra—, se decidió desactivar la cultura. La cultura fue así un problema menos. Lo llamativo es que sigue siendo eso esta mañana a primera hora. Esa función determina la originalidad mundial de la cultura local o, incluso, el modelo peculiar de escritor local. Su oficio consiste en no plantear conflicto ni harto de garnacha. Y, sobre todo, frente al Estado. El intelectual local no los ha creado, de hecho, ante esta feria. Ni por activa, ni por pasiva: preferiria no fer-ho.

2. Nuestra cultura no entorpece ninguna decisión del político. Por la misma lógica que un escritor local no abre la boca de la cara para matizar la Ley de Partidos, o la Ley de Memoria Histórica —dos objetos que han suscitado cierta perplejidad en algún editorial alemán—, tampoco la ha abierto para chotearse o desertar de la ceremonia de Estado de Francfort, en la que Cataluña ha hecho lo que hace usualmente España: unir una lengua a una entidad política. Unir cultura a proyecto político, que en España siempre es un hecho nacional.

3. La cultura local es una cosa tan supeditada al Estado que en ocasiones es cultura de Estado, hasta el punto de que, para esta feria, el Estado —la Gene es Estado, o al menos no es una ONG— se permite iniciativas que pocas culturas y sociedades europeas tolerarían. Tales como elaborar el canon de la literatura actual —en otros sitios, eso lo hace la crítica, o usted y yo hablando. O, incluso —socorro—, establecer qué es y qué no es cultura local. Curiosamente, en Cataluña, como en España, no es cultura local lo que se escribe en la lengua que menos tira al Estado, según vas avanzando localidades por la autopista.

En Francfort se ha exhibido la cultura española postsetenta. Una banda sonora tenue, no conflictiva, nacionalista, oficialista, que crea cohesión y estabilidad. Una cultura canija y, en general —zzzz—, con serios problemas para su exportación. Lo de Francfort se ha evaluado como un exitoso ejercicio de normalización. Y, en efecto, ha vuelto a normalizar la subnormalidad de nuestra cultura desde los setenta.

Guillem Martínez
El País, 14.11.2007

---

L'efecte Frankfurt

L'efecte Frankfurt
Ada Castells

Frankfurt ha generat eufòria. A la roda de premsa de clausura, el director de l'Institut Ramon Llull, Josep Bargalló, deia que ens havíem "equiparat amb les grans literatures europees". Era el que li tocava dir, però entre els passadissos de la fira també es podien sentir sentències similars: "S'ha descobert una gran cultura del sud", comentava un periodista alemany gens sospitós de catalanofília i, setmanes després, en dues entrevistes amb autores estrangeres, la corsa Catalina Maroselli Matteoli i la francesa Adèle O'Longh, coincidien a comentar que estaven contentes de ser traduïdes al català pel seu prestigi.

La qüestió és: ¿Quant de temps durarà aquesta bona sensació en un país aficionat a posar-se pedres al fetge? Més enllà dels discursos triomfalistes o dels bons propòsits, el mercat sempre acaba posant les coses al seu lloc, però és evident que no tot es pot deixar en mans del laissez faire, laissez passer. Les literatures amb un suport potent darrere seu tenen les de guanyar. El talent és una arma carregada de futur, però només amb talent el futur arriba massa tard, quan els autors ja són morts i per casualitat un professor universitari els descobreix cent anys després.

El repte d'ara és més urgent: es tracta d'aprofitar l'avinentesa de Frankfurt per recuperar el prestigi d'una literatura que no aconsegueix guanyar el partit ni en camp propi. Només cal veure les xifres de consum d'oci entre els joves i comprovar que la literatura escrita en català hi té un paper més que discret; només cal resseguir, any rere any, com els escriptors en català perden terreny en el que havia estat el seu gran dia: Sant Jordi, i només cal observar la cobertura mediàtica que es dóna a aquests autors, que és ben minsa.

Suport mediàtic

Durant una setmana d'octubre, oh meravella, aquest aspecte mediàtic va canviar i la presència dels autors en els mitjans catalans ara dóna els seus fruits. És allò tan recurrent en la història nostrada: fins que no et riuen les gràcies a l'estranger no ets valorat a casa.

Mireia Perelló, que s'encarrega de la narrativa a la Llibreria Proa-Espais, un establiment especialitzat en català, diu que han notat un augment de vendes: "Sobretot de Maria Barbal i de Jaume Cabré, que s'ha revifat moltíssim, i de Quim Monzó, fins i tot, abans que sortís el seu últim llibre, ja ens demanaven títols anteriors". És lògic. Són els autors que més han brillat durant la setmana de glòria de les lletres catalanes.

Lluís Morral, de la Laie, ha notat sobretot l'augment de vendes en Jaume Cabré: "Les veus del Pamano va sortint molt, quan sempre havia estat un llibre de fons. Hem demanat més piles perquè hi ha demanda", explica.

L'editor de Cabré, Isidor Cònsul, confirma aquesta impressió dels llibreters que ho viuen des del peu de la trinxera: "S'ha notat molt, fins al punt que a Proa fem una doble reedició de la novel·la que sortirà el 15 de novembre de cara a la campanya de Nadal. Per una banda, traiem una edició en format normal, que ja va per la vuitena i, per l'altra, un especial Frankfurt, que serà treure la que ja vam fer fa un temps amb rutes pel Pallars i amb una portada diferent".

Arran de Frankfurt, Cabré ha passat de ser un long seller, amb llibres que sempre van tirant, com Senyoria i La teranyina, a convertir-se en un bestseller, ja que porta 30.000 exemplars venuts, segons el seu editor.

La Magrana no s'ha animat a rellançar Pedra de tartera, de Barbal, més que res perquè al setembre ja en van fer una edició en butxaca. Feia poc també l'havien editat en tapa dura amb motiu del vintè aniversari de la novel·la. L'editora Isabel Obiols, gens aficionada a les exageracions de bones collites, explica que l'edició de butxaca l'han reimprès dues vegades, "cosa que és normal perquè és un llibre que funciona molt en les escoles i al setembre i octubre sempre s'incrementen les vendes. El que és excepcional és que també s'hagi venut en tapa dura".

I el que és més curiós és que l'interès pel títol estrella de Barbal també s'ha incrementat en castellà. Camila Enrich, editora d'El Aleph, s'ha atrevit amb la reedició de la traducció d'Ana Maria Moix, que Lumen havia publicat el 1986 amb el títol Canto rodado i que ja no es trobava: "L'èxit de l'edició alemanya és el que ha fet que ara ho recuperem en castellà".

En canvi, a Destino no han reeditat Las voces del Pamano, de Jaume Cabré, perquè, segons fonts de l'editorial, ja en tenen al magatzem.

El llibreter de la Catalònia, Roberto García, confirma aquest interès pels títols en castellà d'aquests autors catalans: "La gent se sorprenia que Barbal no es trobés en castellà. També es demanen les traduccions d'Anagrama que tenen Moncada i Monzó". Els lectors de Monzó en castellà, però, encara hauran d'esperar un temps per poder llegir el seu últim llibre de contes, Mil cretins, a Anagrama.

Un altre èxit de la fira va ser Carles Porta amb Tor, però els llibreters consultats no han comprovat que això hagi fet augmentar les vendes d'aquí. La seva editora, Isabel Martí, de La Campana, en té una explicació: "Ja havia venut 50.000 exemplars, i superar-ho és difícil". Tots els fracassos de la literatura catalana fossin així.

---

Porcel

El Llibre,el Cel i la Terra

He estat una setmana feliç entre vosaltres, gent del llibre sempre creador; creador quan s’escriu i creador quan es llegeix. I ho he fet perquè sóc novel·lista i formo part de la literatura catalana, enguany convidada d’honor a la Fira de Frankfurt,convidada a compartir els infinits llibres de Frankfurt. Per això ara, en l’hora de l’adéu, he de donar la benvinguda als pròxims alts convidats, la novel·lista Elif Shafak i la literatura turca.

I què som, turcs i catalans, Elif Shafak i jo mateix? Moltes coses i molts constants,ja que tot el que fem no adorm els somnis, sinó que els estimula. És la crida de la vida intensa, de la frondosa diversitat, la que estira amb força de nosaltres,en definitiva dos escriptors inscrits en el món dels mons mediterranis, Turquia i Catalunya, a cada banda d’aquest mar ple de suggeriments.

I per significar el que això representa essencialment i accidentalment, recorro a un filòsof alemany, Johann Gottfried Herder, per a qui l’origen del coneixement i la seva expressió rauen en les sensacions de l’ànima i en les analogies que estableix l’experiència; o sigui, com deia fa un moment, en la vida inscrita en un espai i en el temps. La qual adquireix entitat artística i, fins i tot, transcendència secular a través del llenguatge, conducte del geni literari. Fruit aquest, al seu torn, de la individualitat de cada poble i persona conjugats, amb els seus muscles, intuïció i sensualitat, amb la seva ment desperta.

Perquè, segons entenia un altre pensador alemany, Martin Heidegger, la llengua és la casa de l’ànima, i som en el llenguatge. No ens realitzem substancialment, llavors, per exemple, en la nació, compromís històric, sinó en el vector de l’idioma, de l’ànima. Per tant, del món on som i que interpretem a cada frontissa conjuntural, en tots els seus camins i amb totes les seves criatures. El món d’ahir i el d’avui, com meditava un altre escriptor mediterrani, el grec Empèdocles:

Car, el que és jo, ja he estat un noi i una noia
un arbust i un ocell, peix del mar lluent d’escates.

De la mar Mediterrània; Empèdocles en la matèria i en les il·lusions, jo també he estat com ell i tornaré a ser-ho: la unitat palpitant, i no feta d’uniformitat, sinó de diversitat, la que constituïm els éssers nodrits pels gens i la llum del Mare Nostrum, o, com deien els otomans, de la Mar Blanca.

Regió planetària, la nostra, el benigne clima de la qual ha atret, en el curs de milers d’anys, una multiplicitat de pobles i idiomes, els quals, gràcies a la reducció espacial mediterrània, s’han conegut i entrellaçat; i han ocasionat una riquesa d’ideals i de creences, de bellesa, gairebé sense comparació amb cap altra regió planetària. Poblacions i signes seculars que sempre s’han intercomunicat, hi ha en aquest mar i univers tantes ribes diferents i properes com onades van i vénen fusionades entre elles.

Així, cada ésser humà mediterrani ha existit amb les seves correspondència i visió mesclades amb les de l’altre, dels altres, sigui per abraçar-se o combatre’s. I, què seríem, pedres, si no fóssim també paradoxals? Les meves novel·les i els meus personatges s’alimenten de les seves contradiccions, som altra cosa que una contradicció eternament assumida, i per això resolta en energia? És el que acaba formulant, amb Protàgores, la definició humana més excelsa: L’home, mesura de totes les coses. Concepte que es tradueix d’immediat en la implantació democràtica efectuada per Pèricles, i en el naturalisme de l’escultura d’aquell segle V grec.

Però, compte: no estic trenant garlandes erudites, sinó referint-me des de les arrels a la nostra actualitat més càlida i urgent: de què gaudeixen o què desitgen tots els pobles i individus del planeta?; sens dubte, la democràcia política, l’Estat del benestar, l’entronització dels Drets Humans. O sigui, les conseqüències de la sentència de Protàgores, del sistema de Pèricles, d’aquella homocèntrica figuració escultòrica. El món i l’esperança més lliures, llavors, articulen el gran fruit universal i universalista de la Mediterrània. I trobant-nos com ens trobem a Alemanya, d’on prové la filosofia, des de Kant a Nietzsche, sinó del ferment mediterrani atenenc?

De tot això, en tot això, doncs, es fonamenta i s’estén la nostra creació literària, amb els seus sabors, perfums i colors, com els de la vinya i el raïm encantats,del blat i el pa desenfornat, de l’oli amb la deessa Atenea guaitant amb els seus ullassos glaucs entre les branques de l’olivera platejada.

I aquests, sorgits de la terra feraç, són els nostres déus; a vegades els veig, eternament joves, ombres de llum entre la lluminositat que verdeja dels pinars al sol, a la meva Mallorca natal. Passen rabents i jo, bolcat en jo mateix, escric el que ells m’han deixat, amb el seu ressò de paraules antigues que es transformen en sang nova.

Perquè el Mediterrani que en veritat ho és, no el políticament i ideològicament compartimentat, és un goig politeista. O ho sóc jo i desitjo que ho sigui el poble alqual pertanyo i, sobretot, els pobles i les literatures a les quals desitjo pertànyer.

Amb quina celeritat, aleshores, fujo a les meves novel·les, i crec que hem de fugir, dels monoteismes cap a la pletòrica vida complexa que ens crida! De la qual ja ens en va parlar un sensible poeta llatí, Horaci, en el seu “Carpe diem”:

Sigues sàvia: aboca el vi,
I tingues una llarga esperança, perquè durem poc.
I és que mentre parlem
fuig el temps gelós.
Gaudeix l’instant: no et refiïs
del demà.

Perquè demà no existirem si no existim avui, com no existiria completament el món sense els nostres llibres, els llibres que passen per Frankfurt, com els joves déus passen pel bosquet de la meva illa. Vivim la globalització, d’acord. Però serà com una Mediterrània a escala planetària, una germandat o concurrència de germandats, o ens enfonsarà en una massificada contaminació mental i ambiental, que només serà mecanicista encara que creguem que és científica.

Si fins hi ha a Occident qui contempla l’ascensió de la Xina com si únicament fos la de milions de consumidors als quals explotar! Sense ni imaginar que es tracta d’una altra regió planetària semblant a la mediterrània, que ha creat també una cultura frondosa, irisada i infinita: llegeixi’s la poesia Tang, del joiós Li Bai al trist Du Fu; acariciï’s la diamantina porcellana Song…

No crec en els profetes dels persistents apocalipsis; siguin els desnaturalitzats, que ignoren que ciència i naturalesa corren plegades, o els monoteistes, que imaginen que la mort infon la vida. D’ací la meva fe en la literatura, en la incitació estètica i en l’ànsia passional, en l’estrella polar de l’aventura, i és que cadascú ha de poder, ha d’intentar, traçar el seu propi destí! Ho va endevinar Heràclit, en el seu petit regne convuls, situat a les costes avui de Turquia, com ningú no ho ha fet amb tanta clarividència: Sempre passa el mateix riu, i sempre les seves aigües són diferents.

Per tant, és possible que a més d’encarnar-nos en arbust, peix i adolescent, ho puguem fer en el nostre primer pare, el primer personatge novel·lesc, filosòfic, vital, o sigui, més real, del qual som fills: Ulisses, Odisseu, un altre mediterrani. Qui des del mar oriental va guanyar l’occidental, al tremolós timó de la seva nau negra, vencent els monstres d’un sol ull i estimant les deesses més lascives.

En fi, benvolguts amics, escric perquè he llegit, llegeixo perquè visc. I crec, així, en tots nosaltres, dimensió i ardor del cel i de la terra.

---

Televisions i visions

El discurs de Monzó, a Vilaweb.tv; la Fira de Frankfurt, a Sies.tv, i la Fira de Londres, a L'efecte Jauss.

Discurs inaugural

De Quim Monzó a Frankfurt.

En parlen:

Monzó es menja Frankfurt
Ets gran, Quim
Acte inaugural de Frankfurt
Destino-frankfurt (3)
Frankfurt o les genialitats del Quim Monzó
Discurs de Quim Monzó a la fira de Frankfurt
Discurs inaugural de Frankfurt made in Monzó
El gran Monzó
Frankfurt i Andorra
Discurs de Quim Monzó
Text íntegre del discurs de Quim Monzó
Quim, a Frankfurt has estat espectacular, esplèndid, genial
Quan la força desllueix la lucidesa
Quim Monzó a la fira de Frankfurt
Quim Monzó a Frankfurt
Quim Monzó inaugura la fira del llibre de Frankfurt amb un conte ...
Discurs de Quim Monzó a la fira de Frankfurt
El discurs inaugural de Quim Monzó a la Fira de Frankfurt
Catalunya a Frankfurt... La cultura aposta fort
Quim Monzó
FIRA DE FRANKFURT
LASALA Miguel Hernández, present a la Fira de Frankfurt
Recomendamos: Monzó
Ja som aquí
Enveja de Frankfurt
"Una polla xica, pica, pellarica, camatorta i becarica"
Fira de Frankfurt
No tiene desperdicio el discurso integro de Quim Monzó...
Frankurt me la bufa
Polla xica
UUUUauuuuuuuuuuuuuuuuuu...

---

Senyores i senyors...

Com que de discursos no n’he fet mai (i no sé si en sabria) els explicaré un conte.

El conte va d’un escriptor que sempre parla molt de pressa i que per aquest motiu sovint s’entrebanca. Doncs a aquest escriptor, un dia —l’any que la cultura catalana n’és la convidada— li proposen de fer el discurs inicial de la Fira del Llibre de Frankfurt.

Abans d’acceptar l’encàrrec, l’escriptor en qüestió —català i, per tant, gat escaldat— dubta. Pensa: “I ara ¿què faig? ¿Accepto la invitació? ¿No l’accepto? ¿La declino amb alguna excusa amable? Si l’accepto, ¿què en pensarà la gent? Si no l’accepto, ¿què en pensarà també la gent?”

No sé com van les coses a d’altres països, però els asseguro que al meu la gent té tendència a pensar moltes coses, i a treure moltes conclusions. Si un dia expliques que, quan vas a cal sastre, l’home, mentre et pren les mides, pregunta: “¿Cap a quina banda carrega vostè?”, i tu contestes que carregues cap a la dreta (o que carregues cap a l’esquerra), la gent treu conclusions. Si vas a la fruiteria i demanes pomes treu conclusions. Si demanes taronges també en treu.

Facis una cosa o facis l’altra (carreguis cap a la dreta o cap a l’esquerra, compris pomes o taronges) la gent té un alt nivell de clarividència. La gent és molt perspicaç i sempre dedueix coses, fins i tot ciutats que no són a cap mapa. Si fas un pas endavant, malament per no haver-te quedat quiet. Si et quedes quiet, malament per no haver avançat.

Però passa que l’escriptor en qüestió creu que no ha de demanar perdó a ningú per sentir-se part de la cultura que aquell any han convidat a Frankfurt; de manera que decideix acceptar. És evident que no l’hi proposaran pas —fer el protocol·lari discurs inicial— l’any que la cultura convidada a la Fira de Frankfurt sigui la turca, la vietnamesa o la n’gndunga. Així, doncs, diu que sí, que el farà, i tot seguit s’asseu a una taula, agafa un bolígraf i una llibreta i comença a rumiar què hi ha de dir.

Una mica, se sent perplex. Al llarg dels temps, la bonança de la història no ha estat al costat de la literatura catalana. Les llengües i les literatures no haurien de rebre mai el càstig de les estratègies geopolítiques, però el reben ben fort. Per això el sorprèn que un muntatge com aquest —la Fira de Frankfurt, dedicada a la gran glòria de la indústria editorial— hagi decidit convidar una cultura amb una literatura desestructurada, repartida entre diversos Estats en cap dels quals és llengua realment oficial (encara que n’hi hagi un i mig que ho proclamin; sempre i quan aquesta proclamació no molesti els turistes, els esquiadors de pas o els repartidors de butà).

Per això té dubtes a propòsit de la invitació a Frankfurt. ¿De cop i volta el món s’ha tornat magnànim amb ells, quan n’hi ha tants que els volen perpètuament perifèrics? Recorda, a més, que, en un altre muntatge literari —més nòrdic i bastant més pompós—, ara fa poc més d’un segle (el 1904) el jurat del premi Nobel de literatura va premiar Frederic Mistral. Frederic Mistral no era català. Era occità. Però la referència serveix —no sols perquè alguns catalans i alguns occitans se senten a prop— sinó perquè el premi va molestar tant els puristes de la Nació-Estat (“Soyez propre, parlez français!”) que —mai més a la vida— cap literatura sense Estat ha tornat a tenir un premi Nobel.

A més de la sensació de perplexitat, el personatge del nostre conte té una sensació de justícia. Potser “justícia” no és la paraula exacta. Alguna cosa semblant. Tot i que —com s’ha dit— als catalans els avatars polítics ens han anat d’una manera que no convida a gaire alegries, la literatura catalana és, clarament, una de les pedres fundacionals de la cultura europea. Cap literatura sense Estat d’aquesta Europa (que ara diuen que construïm entre tots), no ha estat ni és tan sòlida, tan dúctil i tan continuada.

¿Ha d’explicar tot això, en el discurs? Potser podria començar dient que la potència inicial que va fer que la literatura catalana tingués lloc preferent a Europa durant l’Edat Mitjana neix de Ramon Llull (Raymundus Lullus, Raimundo Lulio, Raymond Llull, Raymond Lully: com els agradi més). Ramon Llull era filòsof, narrador i poeta. Era mallorquí, d’aquesta Mallorca avui esdevinguda un "bundesland" geriàtricoturístic alemany. Nascut molt abans que els ‘tour operators’, els avions de baix cost i la ‘balearització’ dictessin les normes de vida d’aquelles costes, centennis abans de l’arribada de Boris Becker i de Claudia Schiffer, en ple segle XIII Ramon Llull va estructurar una llengua travada i rigorosa, la mateixa llengua en la que, de manera vibrant i corrompuda, encara parlem i escrivim ara.

Però l’escriptor té altres dubtes. Ja que ha de parlar a Frankfurt, ¿ho hauria d’amanir amb detalls que poguessin interessar els germanoparlants? ¿Hauria d’esmentar l’Arxiduc Lluís Salvador d’Àustria-Toscana, S’Arxiduc? ¿Hauria d’esmentar el senyor Damm i el senyor Moritz, fundadors d’algunes de les marques de cervesa que els catalans encara bevem ara? És evident que, si ho fes, li dirien frívol, i això encara l’impel·leix més a fer-ho. Ja posats, podria esmentar el senyor Otto Zutz, gran oftalmòleg —“diplomat a Espanya i Alemanya”— que ha acabat donant nom a una esplèndida discoteca de Barcelona i que, en vida, graduava la vista de molts barcelonins. D’alguns membres de la família del poeta Carles Riba, per exemple, segons es desprèn del que el seu nét —Pau Riba, també poeta i, a més, cantant— diu al text que acompanya el disc “Dioptria”.

Tampoc no sap si hauria de citar els més grans dels que han configurat el fil literari que ens du fins avui: Bernat Metge, JV Foix, Narcís Oller, Anselm Turmeda, Joan Brossa, Joanot Martorell, Llorenç Villalonga, Jordi de Sant Jordi, Jaume Roig, Josep Carner, Jacint Verdaguer, Isabel de Villena, Josep Maria de Sagarra, Àngel Guimerà, Santiago Rusiñol, Joan Maragall, Eugeni d’Ors, Josep Pla, Joan Sales, Mercè Rodoreda...

¿O potser seria millor no citar-ne cap?

Citar tots aquests escriptors (la majoria desconeguts pel món literari que es belluga per Frankfurt) ¿no farà que els assistents a la cerimònia d’obertura de la Fira del Llibre s’avorreixin de sentir noms que els sonen poc? ¿No farà que mirin el rellotge i pensin: “Quin rotllo, aquest home!”? Per això, doncs, decideix que no dirà cap nom (tot i que, de fet, ja els hagi dit en el mateix procés de descriure els dubtes sobre si els ha de dir o no). A més, segons ha llegit, a la mateixa Fira del Llibre hi haurà instal·lada una exposició que parlarà d’això. Encara que —siguem sincers— ¿quantes de les persones que assisteixin a aquest acte inaugural visitaran després aquesta exposició amb un interès no merament protocol·lari? Siguem sincers i optimistes: ben poques. Tot i que es tracti d’una Fira del Llibre, i els escriptors més desconeguts haurien de ser els que més excitessin la set de lectura de les persones interessades a descobrir meravelles literàries, i no a seguir, simplement, el tam-tam comercial del que toca en cada moment.

Però, com més hi rumia, menys clar veu com hauria de ser el discurs. Ja que molta gent té del món una idea feta a partir de la geometria actual del poder políticocultural, potser podria explicar que, a Europa —esqueixat ja el llatí en llengües vulgars—, el primer tractat de Dret va ser el català “Consolat de Mar”, pel qual es van regir les relacions marítimes al Mediterrani. Potser podria afegir que alguns dels primers tractats europeus de medicina, dietètica, filosofia, cirurgia o gastronomia eren també escrits en llengua catalana.

Però, ¿tantes dades servirien gaire de res? ¿Què han dit altres escriptors en anteriors discursos inaugurals d’aquesta mateixa Fira? L’escriptor busca aleshores alguns d’aquests discursos i els llegeix. En tots hi ha una gran exaltació de la cultura pròpia, i veu clar que, sempre, a qui no pertany a la cultura exaltada tots aquests discursos li sonen distants, com la remor de l’aigua que va riu avall sense que hi parem atenció.

Són discursos a l’estil d’aquell que, durant la dictadura franquista, va fer a Nova York, a les Nacions Unides, el violoncel·lista Casals. Va ser un discurs que va emocionar els catalans amb la mateixa intensitat que va deixar indiferents la resta d’habitants del planeta: “I am a Catalan. Today, a province of Spain. But what has been Catalonia?...”:“Sóc català. Catalunya avui és una província d’Espanya, però ¿què ha estat Catalunya? Catalunya ha estat la nació més gran del món. Us explicaré per què. Catalunya va tenir el primer Parlament, molt abans que Anglaterra. Catalunya va tenir les primeres Nacions Unides...”

També veu que altres escriptors que han fet discursos inicials a la Fira del Llibre hi intercalen poemes. Potser ell també ho faci. Podria, per exemple, llegir aquell travallengua que, un dia (en una fenomenal paròdia de discurs militar), va recitar el grandíssim Salvador Dalí, com si fos un poema excels:

“Una polla xica, pica, pellarica, camatorta i becarica
va tenir sis polls xics, pics, pellarics, camatorts i becarics.
Si la polla no hagués sigut xica, pica, pellarica, camatorta i becarica,
els sis polls no haguessin sigut xics, pics, pellarics, camatorts i becarics”.

De fet, si tot discurs és part d’un ritual i, com en tots els rituals, el que importa realment és la forma, el protocol, l’americana, la corbata (o l’absència de corbata), ¿importa gaire què s’hi diu exactament? ¿En una cerimònia religiosa feta en una llengua morta (una missa en llatí, per exemple), importa gaire que part dels fidels no entenguin el text? Encara més: ¿cal dir res en concret? Els polítics són grans malabaristes, i per això els seus discursos són exemplars: plens de paraules-comodins que, amb gran mestria —per quedar com a gent responsable—, apliquen en el moment just encara que, de fet, siguin fum i prou: lletres que formen síl·labes que formen paraules per cobrir l’expedient.

Aquest músic fenomenal que és Carles Santos va gravar fa anys una peça esplèndida que consisteix en una barreja de declaració d’amor i discurs de polític. És un text on les vacuïtats i les promeses han estat substituïdes per una repetició constant de la paraula “Sargantaneta”, adobada amb adjectius exaltats. (“Sargantaneta” —“Sagrantaneta”— és el nom de la seva barca de pesca.) ¿No seria, doncs, un text ple de paraules-comodins, de “sagrantanetes”, el discurs ideal per un acte com el de la inauguració de la Fira del Llibre? Un text tan abstracte i tan buit que, sense canviar cap frase, es pogués utilitzar també per qualsevol altra mena d’acte: literari, esportiu, cinegètic o filatèlic. Que tant servís per presentar un nou llibre de poesia lírica com per inaugurar una línia ferroviària. Un discurs tan ambigu que fos tot ritme —ritme, ritme!—, però que en el fons no digués res: absolutament res.

Tot això és el que l’escriptor que sempre parla molt de pressa, que per aquest motiu de vegades s’entrebanca (i a qui un dia li proposen de fer el discurs inicial de la Fira del Llibre de Frankfurt) dubta si ha de dir o no. Dubta també si —si ho diu— els que l’escolten hi pararan atenció. Dubta també si —si hi paren atenció— entendran què vol dir. Pensa també que, de fet, podria dir qualsevol altra cosa sense que en el fons canviés gaire res si, en tota la resta de detalls, compleix el cerimonial. La particularitat més important del qual cerimonial és, per cert, el temps. I això sí que ho té clar: quan arribi als minuts estipulats, mirarà el rellotge [mira el rellotge] i dirà:

Res més. Moltes gràcies. Bona tarda.

QUIM MONZÓ

---

Notabilíssim augment de visites

Gràcies, moltes gràcies!

XIV PREMI ESPECTACULAR DE L'ASSUMPTE

(Que les muses us ho paguin, mestre Subal! I bon viatge!)

---

Dia D

Malgrat tot, avui la ballarina halterofilista comença a ballar...

---

Quim Monzó i l'efecte Frankfurt

"Creu que l'efecte Frankfurt es comença a notar?
—Jo, com que sóc pessimista de mena, em penso que això serà una faramalla d'un any, de dos, i després tornarem a la normalitat. Però, en tot cas, poca broma, Catalunya haurà aparegut com una cultura, els diaris ja n'han parlat molt i en parlaran més... Que tot això, sumat i restat, tindrà una grandíssima incidència? Jo tendeixo a creure que no, que tot passa i tot s'oblida. Però seria estúpid, no haver-ho aprofitat. Igual que jo sóc pessimista perquè crec que res no ens solucionarà el problema, també crec que hauria estat d'imbècils no aprofitar l'oportunitat i fer-ho. Que això ens salvarà? No. Que hi haurà un abans i un després? No. Però, mira, 'Pedra de tartera' de la Maria Barbal funciona. Només per això ja val la pena tot el merder. Que hi haurà un abans i un després? No, però uns quants noms ja hauran estat introduïts."

Quim Monzó a Vilaweb

---

«Mobbing» cultural

Article de Xavier Díez, a El Punt.

Frankfurt no ha de ser una eina de projecció internacional d'una literatura ja prou solvent. Ha de servir per prendre consciència de la dimensió justa i real, a nivell intern, d'una cultura que no ha d'anar demanant perdó per existir.

«Catalunya no és Espanya.» Aquest lema pretesament independentista, esdevé una consigna no escrita a seguir, a la pràctica, per l'administració i els grups mediàtics estatals. No és difícil trobar-ne exemples. L'any passat, els historiadors del teatre Núria Santamaria i Francesc Foguet van sol·licitar uns ajuts per a l'organització d'unes jornades a l'Autònoma sobre la dramatúrgia catalana dels setanta. Pel gran interès de l'esdeveniment, totes les institucions van respondre favorablement, tret d'una. El Ministeri d'Educació va negar el seu suport tot al·legant el seu «caràcter local», pel fet de restar circumscrit a l'àmbit de la filologia catalana, i que això li restava tota rellevància. Poc abans de l'estiu, un conegut diari va decidir incloure una recopilació de la discografia del cantautor Joan Manuel Serrat. Dels dotze àlbums reeditats, cap d'ells en català. Un oblit deliberat, on s'obviaven alguns dels seus discos més emblemàtics respecte d'altres d'una qualitat notòriament inferior, en castellà. És curiós que, avui, ningú no recordi l'exili del cantant bilingüe del Poble Sec, per pretendre cantar a Eurovisión en la llengua del seu pare. Trenta anys de democràcia tampoc permetrien que Serrat representés Espanya, com deia Maragall avi, en llengua no castellana. L'ocultació i silenciament de la cultura en llengua catalana no és accidental ni casual. El calidoscopi de petits o grans gestos indiquen un interès per neutralitzar i reduir les manifestacions culturals no sotmeses als patrons de la cultura hispànica. En altres termes, qui escriu, canta o pensa en català rep el tracte propi dels dissidents. L'oportunitat de la Fira de Frankfurt, amb els seus intents per aigualir la representació de la cultura pròpia, indiquen que l'ombra de Fresno és allargada. El fet és que, una vegada passats els primers anys de la transició, el nivell de traduccions i difusions de la literatura catalana al castellà és pràcticament clandestí. Algun escriptor ha comparat el relatiu interès que mostren les editorials espanyoles per autors com el gallec Manuel Rivas o el basc Bernardo Atxaga, amb el menyspreu, amb alguna excepció, de l'emergent generació literària arreu dels Països Catalans. Això podria explicar-se perquè, tant la llengua gallega com la basca, poden passar pel sedàs de l'exotisme i el seu pes no representa cap amenaça a l'hegemonia de la cultura d'arrel castellana. El cas català no és comparable. De cap manera la nostra pot considerar-se ni exòtica ni petita. Es tracta d'una cultura europea de mida mitjana comparable en dimensió i relleu a les escandinaves. Nou milions de parlants d'una de les llengües més actives a internet, no pot ser considerada petita. L'existència de centenars de revistes de tota mena, especialment culturals, moltes d'elles de gran altura intel·lectual, editades arreu d'un territori que desconeix divisions administratives arbitràries, tampoc són indicis de feblesa. I no es tracta només d'una literatura amb autors ressenyables, i sovint molt superiors als sobrevalorats Pérez-Reverte de torn, sinó d'una historiografia radicalment distant de les premisses hispàniques, d'uns corrents filosòfics divergents o d'una escena més propera al continent que a la meseta. Contràriament al que pensa la majoria, Frankfurt no ha de ser una eina de projecció internacional d'una literatura ja prou solvent. Ha de servir per prendre consciència de la dimensió justa i real, a nivell intern, d'una cultura que no ha d'anar demanant perdó per existir. Ha de permetre un canvi profund d'autopercepció que permeti adonar-nos que no tenim res d'exòtics, ni minoritaris, ni molt menys especials. Si hi ha un factor diferencial que ens allunya de la lògica normalitat que correspondria a una llengua mitjana, allò que tan sorprèn als estrangers que ens descobreixen, és la singular i conflictiva relació amb el poder.

A diferència del que es diu, la nostra no és una cultura sense estat, sinó un estat contra la nostra cultura. Quan Marie-France Hirigoyen va publicar el seu conegut llibre sobre l'assetjament moral –conegut com a mobbing– indicava que l'assetjador negava el reconeixement a l'assetjat amb la intenció d'escenificar reiteradament el seu poder. El menysteniment, el silenciament, la desconsideració i la privació de la normalitat són estratègies habituals per tal que la víctima interioritzi la seva falsa inferioritat. I és així. El català és una llengua extracomunitària precisament perquè l'estat no reconeix la seva oficialitat total, i posa tots els impediments possibles a la seva normalització, cosa que significa proclamar la seva inexistència. Frankfurt no ha de servir perquè el món cultural ens col·loqui en el mapa, sinó perquè nosaltres fem de cartògrafs.

---

Bezsonoff

Em consta que, després de fer-se públic el programa oficial de Frankfurt, vostè va enviar un mail a uns quants col·legues on deia que en endavant escriuria només en francès, i de tant en tant alguns textos en provençal. I doncs?

Caram, veig que això d'Internet funciona. Suposo que no m'han convidat a la Fira de Frankfurt perquè l'última vegada que els russos van anar a Alemanya la cosa va acabar molt malament.

Hi voldria anar, a Frankfurt?

M'és igual. M'agradaria més anar a Huelva o a Badajoz. Però és interessant ser a la llista d'escriptors convidats, perquè la gent pensa que els autors bons són a la llista i els dolents, no. Ho han fet a la babalà: hi han ficat una negra, un anglès, un de la Catalunya Nord... El que ha passat amb Frankfurt és lamentable. Està bé que Catalunya no sigui independent, perquè si fóssim independents la bomba atòmica ens hauria petat a la cara. Hi ha una cosa bona: almenys s'ha plantejat el debat de la catalanitat. L'interès que tenim els escriptors de la Catalunya Nord en el debat identitari és que provem que Catalunya va més enllà de les quatre províncies espanyoles. Gràcies a nosaltres teniu la prova que som una nació. Sense nosaltres no existiu i sense vosaltres no existim.

---

Frankfurt: franquesa robada

«En un sol dia, els pares de l'escola de les meves filles em pregunten pel "merder" de Frankfurt, la ministra espanyola de Cultura alliçona l'Institut Ramon Llull (IRL) sobre com ha de treballar i l'escriptora Maruja Torres fa broma en un diari seriós sobre un partit indigenista que aconsellés no convidar Vargas Llosa al Liber per crioll. Això vol dir que la millor notícia cultural dels darrers anys per al nostre país és malauradament percebuda per part de molts ciutadans com si es tractés d'un problema, que l'Estat ens troba subsidiaris i que els catalans tornem a ser vistos com a mesquins discriminadors, circumstància que deu tranquil·litzar en gran manera aquells que han deixat de considerar progre mullar-se per una gran llengua petita que sobreviu contra corrent. Jo estic segur que l'èxit de la cultura catalana com a convidada d'honor a la propera Fira del Llibre de Frankfurt desfarà una bona part d'aquests embolics, però potser també hi podríem fer alguna cosa nosaltres.

»¿COM? Parlant amb franquesa i dient les coses pel seu nom, per exemple. Començant amb un reconeixement explícit a la Frankfurter Buchmesse, una entitat privada estrangera que mostra més interès per la cultura de Llull, March i Pla que la majoria dels polítics (i banquers, periodistes o acadèmics) del país que assegura que la representa a la Unió Europea o a la Unesco. Continuant per recordar demostrant paciència (s'ha dit cent vegades, i encara n'hi ha que fan com si no ho sabessin) que la Fira és qui convida, i que hi han convidat la cultura catalana, ni Catalunya ni tampoc la nostra literatura. Recordant així mateix dos fets que resulten claus: que es tracta d'una fira professional del llibre en el sentit més ampli d'aquest terme i que els veritables protagonistes hi són els que hi assisteixen cada any, els editors. Explicant que la feina de promoció de la cultura catalana i de la seva literatura es porta a terme amb bons tècnics i amb estratègies diverses: que ve de fa anys, ha passat per consellers de tots els colors i que continuarà enllà del mes d'octubre vinent i de l'actual equip a l'IRL. I, tant com tot això, aclarint que la nostra presència a Frankfurt s'haurà de valorar pel conjunt de tot el programa, no per cap llista ni per cap percentatge ni per cap declaració, perquè ni la Fira ni la cultura tenen res a veure amb uns Jocs Olímpics i, per tant, allà no hi ha seleccions, no s'hi desfila rere cap bandera i no hi ha medalles ni classificacions finals: es tracta de ser-hi, d'aprofitar l'excepcional oportunitat per presentar-nos com a antics, originals i alhora universals i d'intentar millorar les condicions per a la receptivitat envers els llibres catalans, cosa que ara ja està passant. Si tot això es té clar, la parauleria interessada i les opinions sobre opinions dels darrers mesos moren soles.

»¿DE QUINA ALTRA manera? Doncs aclarint què hi volem anar a fer. Perquè el programa i les claus d'avaluació variaran en funció de l'objectiu. Frankfurt pot servir per a la projecció exterior o bé per a la promoció aquí. I la presència a la Fira o la promoció interior poden buscar l'atenció del públic general, dels mitjans o dels especialistes (editors, agents, scouts). Es tracta de tenir clar què s'hi vol aconseguir, bastir el programa en funció d'això i explicar bé què fas i què no fas i per quina raó. Fins a aquest moment sembla que hi vulguem jugar a totes, amb la dificultat i el risc inherents: volem impressionar el públic alemany vinculant el llibre català amb altres elements de la nostra cultura (art, cuina) més coneguts i reconeguts, també volem tenir una forta presència a la Fira atorgant el protagonisme a les lletres catalanes i a més a més no parem de discutir entre nosaltres. ¿Per què ningú no diu, però, que el purisme identitari i els pronunciaments parlamentaris són aliats contraproduents que donen dels catalans la pitjor imatge possible a Alemanya? ¿Per què no s'insisteix en el fet que des del Govern de Catalunya es convida la cultura i els autors d'enllà del Principat per mostrar a Alemanya que les cultures van més enllà de fronteres, que les difuminen i les enriqueixen, que agermanen ciutadans de territoris separats per diferents administracions? Tres grans esdeveniments contemporanis marquen tres dinàmiques en la memòria col·lectiva recent dels catalans: en un extrem hi ha els Jocs de l'any 1992, que van començar i es van acabar bé; a l'altre el trist Fòrum de les Cultures, que va començar de manera indefinida i així va acabar als ulls dels ciutadans. En l'endemig, el procés de revisió de l'Estatut va tenir una bona sortida i un final fosc (a l'espera encara de saber què se n'ha fet).

»ESPEREM que la presència a Frankfurt inauguri una quarta via que vagi des de les dificultats inicials fins a l'èxit final. Catalunya i la projecció de la seva cultura han entrat enguany en un estadi nou amb l'exposició Barcelona & Modernity al Metropolitan de Nova York i aquesta invitació d'honor a la Fira de Frankfurt: cap d'aquests dos fets no és casual, neixen de la riquesa i de la potència de la nostra realitat sumada a una política feta amb ambició, convicció i constància. Aquest és el camí. Aquesta és la manera com podrem acabar tranquil·litzant els ciutadans, la ministra i els col·legues que escriuen en castellà, i celebrar amb tots plegats els bons resultats d'una indústria i una literatura que també són d'ells.»

Jaume Subirana

---

Gràcies, però no

«Voldria puntualitzar les raons que m'han portat a declinar la invitació a la Fira de Frankfurt. Són particulars i no pretenen representar cap col·lectiu. La invitació es va produir en una llarga i molt cordial trobada amb Josep Bargalló, en la qual cadascú va expressar la seva opinió amb la màxima naturalitat. Vaig agrair especialment que no consistís tan sols en un repartiment d'invitacions d'última hora, sinó que s'expliquessin, amb detall, les circumstàncies i els criteris que d'una manera o d'una altra condicionen els que s'invitava. El fet que jo comparteixi o no alguns d'a- quests criteris no té cap importància. En el transcurs de la reunió vaig manifestar dues discrepàncies que faré constar aquí.

»LA PRIMERA es refereix a l'enorme retard amb què es va produir la invitació. Bargalló va oferir detallades explicacions en aquest sentit: canvis successius en l'estructura de l'Institut Ramon Llull, eleccions a mig camí, complicacions pressupostàries. Raons administratives que poden deslliurar-lo de culpa a ell personalment, però no a la institució (ni als successius governs que l'han auspiciat). Hi ha qui ha interpretat que als que escrivim en castellà ens molestava aquest retard perquè ens convertia en una espècie de segona opció tardana. No obstant, em consta que a la majoria dels que escriuen en català també se'ls va convocar tard. A més a més, la perplexitat m'afecta més com a ciutadà que com a escriptor. Em transmet una sensació potinera. Curiosament, entre els escriptors (en general gelosos quan es tracta de repartir-nos espais de figuració pública) hi havia en aquest cas una clara voluntat de consens i bon rotllo. Parlar abans amb la gent hauria estat una bona manera de capitalitzar-ho.

»Vaig sortir de la reunió pensant que per res del món desitjaria tenir un càrrec de responsabilitat al Llull. Es poden molestar alguns que escriuen en català, indignats perquè s'hagi invitat els que ho fem en castellà. Alguns que haurien desitjat saber des del principi si es comptaria amb ells. Altres que han declinat participar-hi però que, al filtrar-se la vaga idea que certs escriptors importants es prestaven a ser filmats en un vídeo, pugnaran després per no ser menys i aparèixer-hi també. Més d'un arrufarà el nas per haver de compartir espai amb algun col·lega. I, a sobre, els més importants són els que menys hi necessiten anar. I en un país tendent a les teories de la conspiració, no només s'ha de tenir en compte la posició de cadascú, sinó la interpretació que en facin els diversos mitjans de comunicació. En resum, un gran "marron".

»Segona discrepància. La part més vistosa dels fastos relacionats amb Frankfurt encara ha de venir, però els últims anys ja s'ha produït una tasca més discreta que consistia a visitar editors de tot el món per oferir-los subvencions a la traducció d'escriptors catalans. Perdó, d'escriptors en llengua catalana. Se'm va contestar que això responia a un previ acord amb l'Instituto Cervantes, en el qual s'estableix qui, des de Madrid i Barcelona, respectivament, s'ocupa de cada categoria. Dono per vàlida l'explicació, encara que crec que (molt més enllà de la circumstància concreta de la fira) convindria que aquests acords s'aclarissin amb la màxima transparència. He sabut d'algun escriptor en català que, convidat a Praga pel Cervantes, es queixava raonablement que només hi hagués intèrprets castellanoparlants. I altres que escriuen en castellà viuen amb la sensació de ser, valgui la simplificació, estrangers aquí i allà. No és el meu cas. Em sento magníficament representat i tractat pel Ministeri de Cultura. No obstant, convé que, un cop passat el soroll mediàtic de Frankfurt, es mantinguin aquestes reunions a títol informatiu, perquè cada un sàpiga a què atenir-se.

»ENTRE EL 1987 i el 2000, vaig anar a la fira de Frankfurt un total de 12 vegades en la meva condició d'editor. Des d'aleshores, cada any a l'octubre obro el millor vi del meu boteller per celebrar que finalment me n'he deslliurat. Per una altra part, la meva última novel.la ja s'ha traduït als principals idiomes europeus. No me'n vanaglorio; sé molt bé que en això hi intervenen més l'atzar i la fortuna que qualsevol mèrit literari. No obstant, aquesta circumstància redueix considerablement els teòrics beneficis professionals d'anar a la fira. S'ha argumentat que els que escriuen en català han tingut menys exposició internacional i, en conseqüència, menys oportunitats.Faria falta un llarg debat per poder cerciorar si això és efectivament així actualment, però, en qualsevol cas, em sembla un argument a tenir en compte. També hi deu haver qui consideri, amb certa part de raó, que oferir-se a cedir la plaça a un escriptor en català és interpretable com un gest paternalista. Jo me n'alegraré si ocupa el meu lloc un bon escriptor.Rebaixem les expectatives. No hi ha cap fira que doni tant de si com s'espera d'aquesta. Qui aconsegueixi noves traduccions no ho farà per haver participat en tal o tal xerrada, sinó perquè la seva agència literària haurà complert bé amb la seva feina. Acabo amb un únic suggeriment per als que hi vagin: a Kleine Bockenheimerstr, 18, hi ha una cava de jazz amb una excel·lent programació i amb un bon gintònic. Per celebrar els èxits o per ofegar les penes. Dependrà de cadascú.»

Enrique de Hériz, escriptor

---

Els que HI aniran...

AGBOTON, Agnes
ALZAMORA, Sebastià
BARBAL, Maria
BATLLE, Carles
BAULENAS, Lluís-Anton
BELBEL, Sergi
BERNECKER, Walther E.
BIRULÉS, Fina
BOSCH, Lolita
BRU DE SALA, Xavier
CABRÉ, Jaume
CARDÚS, Salvador
CARRANZA, Maite
CASASSES, Enric
CASTELLS, Ada
CASTILLO, David
CLIFF, WILLIAM
COMADIRA, Narcís
DE JÓDAR, Julià
DE PALOL, Miquel
DESCLOT, Miquel
DOMÍNGUEZ, Martí
DUARTE, Carles
EBMEYER, Michael
ESCRIVA, M. Josep
ESQUIROL, Josep Maria
ESSER, Thorsten
FANER, Pau
FIOL, Bartomeu
FONALLERAS, Josep Maria
FORMOSA, Feliu
FORCANO, Manuel
FRONTERA, Guillem
FURIÓ, Antoni
GENDRAU, Lluís
GIMFERRER, Pere
GINER, Salvador
IBARZ, Mercè
JANER MANILA, Gabriel
GYÖRGY, Konrad
LANGE-MÜLLER, Katja
LIENAS, Gemma
LLOVET, Jordi
LLUÍS LLUÍS, Joan
MARÍ, Antoni
MARGARIT, Joan
MÁRQUEZ, Eduard
MARTÍN, Andreu
MESQUIDA, Biel
MIRA, Joan Francesc
MIRALLES, Carles
MOLINER, Empar
MONSÓ, Imma
MONTERO, Anna
MONZÓ, Quim
MORELL, Antoni
MUÑOZ, Gustau
OLIVER, Maria Antònia
OLLER, Dolors
PARCERISAS, Francesc
PASCUAL, Teresa
PEREJAUME
PESSARRODONA, Marta
PLA, Xavier
PLANAS, Maria Rosa
PONS, Arnau
PONS, Damià
PONS, Margalida
PONS, Ponç
PONT, Jaume
PORCEL, Baltasar
PORTA, Carles
PUNTÍ, Jordi
RIERA, Carme
ROCA, Maria Mercè
RODÉS, Montserrat
ROIG, Albert
ROSALES, Emili
ROVIRA, Pere
RUBERT DE VENTÓS, Xavier
SALA, Toni
SALVADÓ, Albert
SAMPERE, Màrius
SÁNCHEZ PIÑOL, Albert
SERÉS, Francesc
SERRA, Màrius
SERRANO, Sebastià
ŠKRABEC, Simona
SOLANA, Teresa
SÒRIA, Enric
STEGMANN, Tilbert
SUBIRANA, Jaume
TEIXIDOR, Emili
TORRALBA, Francesc
TORRENTS, Ricard
TREE, Matthew
VICENS, Antònia
VIDAL FERRANDO, Antoni
VILLARÓ, Albert
ZÁBALA, Júlia
ZGUSTOVA, Monica

---

Els editors i la «cosa»

Un especial de Vilaweb.

---

Tornem-hi amb Frankfurt

Més teca:

Llegesc l'enquesta que l'altre dia publicava un diari (una pista: no era aquest, i tampoc no era, què sé jo, El Mundo, per exemple) a uns escriptors en llengua castellana suposadament afectats i marginats perquè encara, oh infàmia, no han rebut cap invitació institucional per participar a la propera Fira de Frankfurt, i hi trobo dues coses que de seguida em criden l'atenció: una, que ells no s'hi deuen sentir gaire, de marginats, perquè gairebé tots coincideixen a dir que maleïdes les ganes que tenen d'assistir a l'esdeveniment (només un reconeix que "està esperant" que li diguin alguna cosa al respecte), o sigui que, si no hi són convidats, sembla que no els afecta ni mica ni gota. I dues, que els mateixos titulars —certament espectaculars, pel que fa a cos delletra i espai dedicat a l'assumpte— podien haver-se aplicat a una quantitat més aviat enorme d'escriptors en llengua catalana que tampoc encara no han rebut cap invitació per anar a Frankfurt i (esgarrifeu-vos) és ben possible que no la rebin mai. És una pena, però, com deia la cançó, la vida és així i no me l'he inventada jo.

BROMES A BANDA, EL QUE DE VERES CRIDA l'atenció és la voluntat d'aquest diari tan seriós de revifar una falsa polèmica inflant-la amb demagògia i paraules campanudes, com ara "marginació" o "fonamentalisme". Bé, cadascú és molt lliure de fer el que li sembli amb el seu prestigi i la seva credibilitat professionals, i per altra banda els comentaris que ahir hi dedicaven, a les planes de l’AVUI, l'Ada Castells o l'Ignasi Aragay són més que suficients per desemmascarar, si cal, a quina mena de maniobra i d'ideologia respon una, diguem-ne, notícia, d'aquest calibre. Però no em sé estar d'afegir-hi un parell d'observacions de collita pròpia, que m'agradaria compartir amb el lector amable.

QUE LA POLÈMICA ÉS FALSA RESULTA FÀCIL de comprovar si es planteja en termes de reciprocitat: quan Espanya assisteix com a convidada d'honor a algun esdeveniment literari internacional (com ara la Fira de Guadalajara, o la de Frankfurt mateix), endevina algú en quina llengua escriuen els autors que formen la comitiva oficial? Exacte, en castellà. Exclusivament? Exclusivament, o, si de cas, com a molt s'organitza alguna tauleta rodona testimonial amb presència d'un autor (un, i no més) en representació de cadascuna de les reserves índies (perdó, comunitats autònomes) on també es parla i fins i tot es fa literatura en alguna de les altres llengües d'Espanya, cooficials només, i encara gràcies, als respectius territoris. I ja dic: això només passa de tant en tant, quan els organitzadors de torn estan de bon humor i se'n recorden, de la magnífica pluralitat cultural i lingüística que conté Espanya en la seva indivisible unitat, però el més habitual és deixar-se d'històries i que el programa d'actes estigui protagonitzat íntegrament per la literatura escrita en castellà, i pels seus autors.

COSA QUE A MI, PER EXEMPLE, EM SEMBLA molt bé: al cap i a la fi, és una idea sòlidament establerta que la literatura espanyola és la que s'escriu en espanyol (i no en català, gallec ni euskera), i per tant és lògic que la seva projecció internacional es faci només en aquesta llengua. El que ja no lliga tant és que, aleshores, cap diari no publiqui grans titulars exclamant-se que els escriptors en llengua catalana encara no han rebut cap invitació per part de les autoritats espanyoles, ni faci enquestes a escriptors catalans marginats o afectats, ni per descomptat a ningú no li passi pel cap parlar de fonamentalisme. I per cert, ara que m'hi fan pensar, als prestigiosos autors enquestats l'altre dia no els he sentit lamentar-se mai perquè hagin trobat a faltar els seus col•legues en llengua catalana en un o altre pessebre, ja veus quines coses.

UNA CURIOSITAT PER ACABAR: si tan preocupats estan alguns per la pluralitat de la cultura catalana, com és que a l'hora de denunciar preteses marginacions d'autors en castellà sempre mencionen i enquesten els mateixos cinc o sis noms? Si n'hi ha molts més, home, i també molt bons: Carlos Marzal, per exemple, excel•lent poeta valencià en llengua castellana, o José Carlos Llop, exquisit narrador mallorquí en llengua castellana. Perquè parlàvem de la cultura catalana, no? O és que aquests viuen a lloc tan exòtics que fins i tot pot ser que no els vingués de gust prestar-se a atiar tergiversacions i reduccionismes interessats?

Sebastià Alzamora, escriptor.

---

Allò que diu La Vanguardia

A cinco meses de la Feria del Libro

Escritores en castellano esperan aún invitación para Frankfurt

Bargalló dice que habrá autores en castellano, pero éstos aún esperan ser invitados, entre ellos Cercas, Marsé o Ruiz Zafón

Habrá escritores catalanes de expresión castellana en la feria de Frankfurt? Los autores consultados por Vanguardia dicen que han recibido ninguna invitación ni institucional ni de sus editoriales. De momento, sólo hay un proyecto, un espectáculo de Joan Ollé sobre ocho siglos de cultura catalana en el que quiere involucrar a Ferran Adrià, Cercas, Mendoza y Vila-Matas para que lean textos de literatura catalana.

¿Habrá escritores catalanes de expresión castellana en la feria? Josep Bargalló, director del Institut Ramon Llull, dice que depende. "Si publica el titular de que sí habrá, no se lo podré desmentir, pero hay que matizarlo". El mandato del Parlament es que la representación oficial de la Generalitat esté formada prioritariamente por escritores en lengua catalana en la medida en que "es el identificador único" de la literatura catalana. ¿Cómo encajar a Vila-Matas, Mendoza, Cercas o Marsé, como piden los alemanes, que no quieren ni oír hablar de polémicas fundamentalistas? Bargalló dice que la feria se sustentará en tres patas: lo que organice la industria editorial, los actos sobre literatura catalana (en la ciudad) y los propios del pabellón catalán (en el recinto ferial). "He convocado para mañana mismo (hoy para el lector) una reunión con los editores para que me faciliten sus listas de escritores y poder coordinarnos con ellos. No es verdad que los escritores en castellano no tendrán dinero público. Hay ayudas del ministerio que gestiona la conselleria y que ésta facilita sin condiciones a las editoriales para que inviten a quien quieran".

Bargalló ha convocado otra reunión con los escritores. "Entre los actos del Llull queremos hacer una mesa redonda en la que se dialogue sobre Catalunya, escribir en catalán, escribir en castellano,y para esta mesa queremos invitar a uno de estos nombres que usted citaba antes". Otro de los actos será un debate sobre "Barcelona, ciudad literaria,con escritores que han escrito sobre Barcelona, sea en la lengua que sea". Al Llull el tiempo se le echa encima y Bargalló dará a las editoriales el plazo del 13 de junio para que presenten su programación. Y las editoriales en castellano preparan la feria como si fuera una edición más, mientras sus autores más curtidos ven con distancia una feria más económica que literaria y una bronca lingüística que les hastía.

Josep Massot / Justo Barranco

---

Tres preguntas para ocho escritores

- ¿Ha recibido alguna propuesta, institucional o privada, para asistir a la feria de Frankfurt?

- ¿Tiene que haber presencia de autores en castellano en la representación oficial catalana?

- ¿Cuál es su obra favorita de la literatura catalana y por qué?

JAVIER CERCAS

1 No.

2 Si se plantea bien, sí. Pero a los que vayan les van a caer palos de todas partes. De todas. Así que lo más sensato –sobra decir que también lo más cómodo– es que no vayan. Dado que no tengo vocación de mártir, si a mí me invitaran tendrían que darme razones poderosísimas para ir, como por ejemplo que va a servir realmente para algo (sería apoteósico que se dejara de hacer demagogia con el asunto de la lengua), cosa que ahora mismo no mecabe en la cabeza. Y, por supuesto, los políticos competentes en el asunto tendrían que dejar bien claro a qué llaman cultura catalana y qué pintan en ella las dos lenguas que se hablan en este país; entonces sabríamos a qué atenernos. Por lo demás, sigo sin entender muy bien qué van a hacer los escritores en una feria que está hecha para los editores y los agentes.

3 De lejos, Tirant lo Blanc. Es mejor que el Amadís de Gaula –que ya es decir– y como mínimo ya está en ella la mitad del Quijote –lo que todavía es decir más.

ENRIQUE VILA-MATAS

1 Institucional, ninguna. Privada sí, la de mi editorial alemana, que quería presentar la traducción de Doctor Pasavento en el marco de la feria. Logré convencerlos de que no quería malentendidos y prefería no acudir a Frankfurt esos días. Finalmente presentaré mi novela la semana siguiente de la feria. En la propia Frankfurt, en la Literaturhaus. Desde el punto de vista novelesco, me gusta la idea de llegar con mis maletas a esa población justo cuando todo ya haya terminado.

2 Yo, en cualquier caso, no he estado nunca interesado en ir. Ahora bien, creo que la idea que tenía Mascarell de ir a Frankfurt sin ocultar nada de lo que se hace hoy en día en literatura en Catalunya era la más razonable.

3 Carner, Sagarra, Pla, Riba, los he leído siempre. Dentro del amplio panorama histórico, Llull y Ausiàs March supongo que son las cumbres. A mí me llegaron a través de la poesía del genial J.V. Foix, que nunca ha dejado de fascinarme. Gil de Biedma decía que no podía leer un poema de Foix sin pensar en seguida cuánto le hubiera gustado hacer algo por el estilo. Libros como Sol, i de dol forman parte del núcleo central de mi canon.

EDUARDO MENDOZA

1 No me han dicho nada, me dicen que me dirán y espero.

2 Con estas discusiones vamos a empezar la etapa ya cansados. Me interesa más la escuela de Frankfurt que la feria de Frankfurt. Si los que lo organizan pensaran esto, habría menos problemas.

JUAN MARSÉ

1 No. Y no me muero de ganas de ir

2 Debería haberla. Como todavía no se han pronunciado los estamentos oficiales, opinaré cuando lo hagan.

3 Nome gusta seleccionar. De hacerlo, estaría entre las memorias de Sagarra, La plaça del Diamant de Rodoreda, Pla y Josep Carner.

IGNACIO VIDAL-FOLCH

1 Periódicamente me invita a sus inauguraciones Chus Martínez, que dirige brillantemente el Kunstverein. En cuanto a mis intereses en la feria, los representa mi agente, Mónica Martín, que también es brillante. Las instituciones no me han propuesto nada, ni yo a ellas.

2 Sobre esta cuestión en su día, en sentido negativo, el Parlament, con la inteligencia y finura a que nos tienen acostumbrados sus señorías, sobre todo en temas culturales y lingüísticos. Otra cosa es que la literatura, que es una forma privilegiada del arte y la comunicación, con vocación de saltarse alegremente las fronteras y llegar al centro de la condición humana, no admita ser representada oficialmente. Precisamente es lo contrario de una representación de ese tipo. Y claro, es embarazoso, y kitsch, llevar colgada a la patria chica de tu condición de escritor. "Oriol Prats, novelista catalán", "Jean Paul Boutefeu, filósofo del Périgord", "Martin Schultz, poeta bávaro"...

3 La poesía de Joan Vinyoli. Pero no se puede leer muy a menudo, da un poco de miedo, es demasiado fuerte, demasiado intenso, demasiado triste, demasiado delicado, demasiado buen poeta.

ROSA REGÁS

1 No, no he recibido ninguna invitación ni indicación alguna de que vaya a haberla.

2 Lo creo en la misma medida en que creo que tiene que haber pintores, arquitectos, catedráticos de arte, bibliotecarios, cocineros, industriales, empresarios, etcétera, catalanes que hablen en castellano para representar a Catalunya en encuentros culturales internacionales. Siempre que los haya, por supuesto. Pero hay que reconocer que los hay en cantidad. Así somos, nos guste o no, bilingües.

3 Me enamora Salvat-Papasseit. Me sigue enamorando desde que era muy pequeña y lo conocí por Els nens del meu carrer,creo que se llamaba el libro que envejeció en mis manos. Luego pasé al resto de su obra, poco a poco. Me encanta poder seguir enamorada de alguien durante toda la vida, por eso es mi escritor favorito, si es que de escritores favoritos se puede hablar.

CARLOS RUIZ ZAFÓN

1 Institucional y local, ninguna, aunque van goteando rumores y pintorescas maniobras de tapadillo entre bambalinas que son de lo más divertido. Es como un película de espías e intriga en la corte, pero con guión de Ed Wood. Hacer no es que vaya a hacer o dejar de hacer nada en especial, porque toda esta cuestión no deja de ser una bobada y, para un autor, ir a Frankfurt es una pérdida de tiempo a menos que tenga vocación de florero o no viaje mucho y le apetezca que le lleven de excursión en el autocar del colegio.

2 Entiendo que es un tema de comisariado político más que de literatura o de cultura. Y comisarios tiene la iglesia, ávidos por ejercer. En cualquier caso no es una cuestión que me competa a mí. Es una cuestión de estrategia. Depende de si se quiere organizar algo de cara a la galería de aquí, como suele hacerse, o enfocarla al resto del mundo. Todo parece indicar que la opción elegida es la primera, así que a efectos prácticos y de resultados seguramente da absolutamente lo mismo. Siempre queda el recurso de enviar a los autores cuya existencia resulta incómoda a la zona franca durante los días que dure la feria.

3 Mirall trencat, de Mercè Rodoreda, porque es una de las grandes novelas europeas del siglo XX. Ojalá alguno de los trece millones de euros que costará al contribuyente esta armada invencible vaya a parar a recordarle al mundo que la literatura catalana tiene joyas como ésta que son patrimonio de la literatura universal.

ILDEFONSO FALCONES

1 No. No he recibido propuesta alguna.

2 Podríamos alargarnos en consideraciones sobre la representación de la cultura catalana, pero si añadimos el término oficial,entonces ya depende de la opinión de aquellos a los que se les ha encomendado su definición. Se trata de asumir el criterio de la mayoría; la representación oficial se otorga, no se asume.

3 Siempre digo que no las tengo en castellano, que no leo con espíritu crítico; tampoco en catalán.

Quiniela...

...1 - x- 2

CARTA A JOSEP BARGALLÓ

Il·lustríssim Senyor,

No és la primera vegada que expresso en les pàgines d’aquesta secció les meves opinions a l’entorn de la presència de les lletres catalanes a la Fira de Frankfurt d’enguany; però, havent vist que ningú de la Institució que vostè presideix no ha fet gaire cas dels meus enraonaments, he pensat que el millor de tot seria escriure-li una carta personal, la qual, naturalment, vostè no té cap obligació de respondre.

L’oportunitat que té la cultura catalana —i, en especial, la seva literatura— de donar-se a conèixer internacionalment a la Fira de Frankfurt és incomparable, i no es tornarà a produir fins d’aquí a molts anys. Com que es calcula que al món hi ha un miler llarg de llengües amb producció literària, una avinentesa com aquesta no la tornarem a tenir fins cap a l’any 3007: no ho veurà ningú dels que ara respirem.

Si el cas és aquest, llavors sembla obligat que les lletres catalanes (em limitaré a aquest aspecte de la nostra cultura) es presentin en tota la seva diacronia, especialment si tenim present que el pare de la nostra literatura és justament qui dóna nom a l’Institut que vostè dirigeix. Per això proposo que, en un recorregut que els arquitectes d’interiors saben dissenyar a la perfecció, els visitants de les nostres instal·lacions vegin, abans que res, la gran tradició literària catalana medieval, de Ramon Llull a Bernat Metge i els últims humanistes de les terres catalanes, passant, naturalment, pels grans poetes i narradors del regne de València: bastarà, en aquest sentit, presentar la gran col·lecció dita “Els Nostres Clàssics”.

En una estança segona, jo ensenyaria al món sencer de quina manera la literatura catalana ha estat al corrent de les més grans aportacions literàries que s’han produït, també diacrònicament, al món sencer: començaria mostrant les edicions de les Bíblies de Montserrat i de la Fundació Cambó; després mostraria la totalitat dels títols grecs i llatins de la Fundació Bernat Metge; en acabat ensenyaria aquestes dues grans col·leccions contemporànies que són “Clàssics del Cristianisme” i “Textos Filosòfics”; seguiria amb les grans traduccions dels “vostres clàssics” —Dante, Petrarca,Montaigne, Shakespeare, Hölderlin o Goethe—, i acabaria amb les magnífiques versions catalanes de la literatura universal dels segles XVIII a XX —de Defoe i Dickens a Proust, Joyce, Dostoievski oKafka— a càrrec de modernistes, noucentistes i contemporanis nostres, és a dir, les col·leccions de l’Avenç, el fons traduït a l’Editorial Catalana, la sèrie “El Club dels Novel·listes”, i el catàleg històric d’Edicions Proa, amb exposició clara de les glòries d’Andreu Nin, Josep Carner o Carles Riba, entre d’altres notables traductors —o sia, escriptors en català— ben coneguts de tothom.

Al tercer cercle (que és el de Venus), hi faria desfilar la potentíssima tradició Modernista i Noucentista original catalana, essent la segona, si res més no, perfectament homologable al bo i millor que van donar les lletres europees en el mateix moment. Havent els visitants admirat prèviament la nostra capacitat de rebre, amb gran puntualitat, l’obra gloriosa de Goethe, Schiller, Hölderlin, Leopardi, Baudelaire, Lampedusa o Rilke, mostraran sens dubte una gran curiositat per saber quina influència va tenir l’un sobre l’obra de Maragall, quina l’altre sobre l’obra de Riba, quina l’italià sobre el Bearn de Villalonga, quina la de l’últim sobre l’obra de Joan Vinyoli. Això ens farà quedar la mar de bé: quedarem, com qui diu, automàticament europeïtzats i a l’altura.

Vist tot això, convençuts els pobles d’arreu del món que hem tingut una literatura històrica de patent i d’enorme qualitat, i vist que hem sabut parar les orelles a la gran tradició literària d’Europa, en la qual tampoc no hem deixat de tenir-hi una influència històrica, jo posaria en un quart i darrer departament, per pures raons d’ordrecronològic, un estol de representants de la literatura catalana dels últims vint o trenta anys, en la proporció que escaigui, i sense concessions caritatives ni oportunistes als autors ni als editors. No cal que li digui que em sembla preferible que les primeres seccions siguin molt més visibles que la darrera: es tracta d’una qüestió de pura justícia històrica i estètica.

No tinc cap esperança, Il·lustríssim Senyor, que aquesta idea de presentació diacrònica i translingüística de la nostra literatura pugui tenir efectes en l’organització d’una presència catalana a la Fira de Frankfurt que, en paraules de vostè, vol presentar els nostres grans avenços en la “indústria cultural” (com si la indústria hagués existit als temps de Llull o del Tirant). Però espero que, si res més no, la carta hagi servit perquè s’adoni que no solament tenen opinió sobre aquests afers els autors actuals de la nostra literatura, els agitadors de l’opinió pública o els editors àvids de protagonisme i de comerç, sinó també professors desacomodats de Literatura General que s’han passat la vida estudiant, en comptes de dedicar-se al mercadeig o a la propaganda. Només tinc al cap un pensament molt sòlid. Com deia el president Terradellas, que era dels seus: “Tot menys fer el ridícul”.

Rebi una cordial salutació del seu fidelíssim amic, J.LL. [Jordi Llovet]

(El País, 15 de març de 2007)

«Frankfurt és llançar la bola a la ruleta...»

Màrius Serra a l'Avui...

Bones notícies (i 2)

El Llull i el IEB signen l'acord per a anar junts a Frankfurt...

«Bones» notícies....

Ajornada, sense data, la signatura del conveni entre el Llull i el IEB per a anar a Frankfurt...

Frankfurt 2007

Frankfurt 2007 és la secció dedicada a la FF d'Inforeflex, una revista digital catalana d'informació i reflexió.

OI

Oriol Izquierdo, a El Pais

«Aumentar los canales que facilitan a los lectores el acceso al libroy erradicar, a partir de la prensa y la enseñanza, "esa imagen de las letras catalanas como un mundo casposo y en el que el autor cree que no escribe para nadie". Son los ejes del giro que el nuevo director de la Institució de les Lletres Catalanes (ILC), Oriol Izquierdo, quiere dar a una entidad que "se refundará" ante la futura creación del Consell de la Cultura i les Arts.

»El futuro Consell absorberá de la ILC una de sus atribuciones paradigmáticas: la ayuda a la creación literaria, a la que el año pasado destinó 210.000 euros. Así, de los tres objetivos fundacionales de la entidad creada por la Generalitat en 1937 para promocionar la literatura y los autores catalanes, y que fue recuperada en 1987 -soporte a la creación, proyección exterior y proyección interior-, en apenas cinco años la entidad habrá perdido los dos primeros, en tanto que la creación del Institut Ramon Llull, en 2002, la vació de competencias en el ámbito internacional.

»Aun así, según Izquierdo, "nos queda la vertiente más importante, porque trabajar en la proyección interior nos permitirá dar prestigio social a la literatura y recuperar la autoestima de las letras catalanas, cuyo gran mal es su falta de conexión con su sociedad". En esa línea, "si los lectores son un campo, nosotros debemos abonarlo para que broten muchos y muy diversos, y eso es un cambio importante de mentalidad para la ILC", opina Izquierdo.

»Nacido en Barcelona en 1963, licenciado en Filosofía, director de Edicions Proa entre 1987 y 1998, profesor universitario y crítico literario en los años ochenta, Izquierdo es consciente de que "la literatura ya no es el nervio central sobre el que se edifica el imaginario colectivo catalán, pero hay que recuperar posiciones; no puede ser que los mitos y las geografías literarias de los alumnos sean españoles y, sólo muy secundariamente, catalanes".

»Las causas de este desprestigio están, según el nuevo director de la ILC, en "un efecto estructural de la dictadura franquista que la evolución del sector editorial en el marco de la industria del ocio, la debilidad de las librerías y la falta de complicidad de los medios de comunicación, especialmente los públicos, han acabado reforzando". Y hasta el extremo, según Izquierdo, de que "muchos escritores catalanes dimiten porque, amén de que puedan vivir o no de ello, creen que están solos y nadie les escucha; y otros, haciendo una mala lectura, creen que es mejor escribir sólo en castellano, cuando esos autores tienen problemas muy parecidos y sólo les salva que son hegemónicos en los medios y en la librería".

»Autocrítico, Izquierdo admite que parte de esa mala imagen de la literatura catalana es fruto de una sobreprotección institucional que mimó más la cantidad que la calidad: "El soporte genérico a la edición era imprescindible cuando se creó, pero es evidente que duró demasiado y sus efectos secundarios no se supieron atajar". En cualquier caso, para cambiar ese aire de desazón que hoy impregna las letras catalanas, el director de la ILC confía, por ejemplo, en la nueva ley de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió y "en su nuevo contrato programa, en el que la ILC tendrá mucho que decir, así como también en la enseñanza". ¿Más horas de programación televisiva y de estudio? "No es tanto eso como impregnar al máximo el ciclo educativo, por un lado, y, por el otro, lograr que el gran altavoz de hoy, el gran escaparate que es lo audiovisual tenga interiorizado unos referentes". Izquierdo también aboga por potenciar las rutas literarias y las casas-museo de los escritores, y alimentar los dos extremos del segmento literario -la literatura de público masivo y la alta literatura-, en la línea que reclamó públicamente el escritor y ex director de Promoción Cultural de la Generalitat, Vicenç Villatoro, hace unas semanas en un acto organizado por la propia ILC. "Su análisis no es distinto del que hacemos nosotros, pero sin la lectura en clave política, que estaba fuera de lugar".

»En contraste con la situación de divorcio entre sociedad y literatura catalanas, Izquierdo no se muestra preocupado por la representatividad de las letras catalanas en la Feria del Libro de Francfort, donde la cultura catalana será este año la invitada de honor. "Está muy bien diseñado para explicar la complejidad de lo que somos: mostraremos que tenemos unas letras con una tradición milenaria; que nuestra cultura se ha ido desarrollando también con aportaciones de gente del país y de fuera, y que tenemos una industria editorial en catalán y en castellano. No podemos ir en contra de lo que ocurre en la realidad, pero en cualquier caso nuestra seña de identidad son las letras en lengua catalana y eso, sin duda, estará".»

Gràcies a l'Enric Gil, més OI:
a l'Avui
i a El Periódico

Frankfurt

El Liesel-Christ Anlage

I una...

...de recent...

Una notícia antiga

Els blogs i la Fira de Frankfurt, de Vilaweb...

La reconstrucció d'un debat...

...i la construcció d'un discurs.

A la revista Quimera de desembre, un article molt interessant:

Reconstrucción de un debate.
Cataluña en el camino hacia la Feria de Frankfurt 2007

Fíjense

«Fíjense: el catálogo de derechos de autor de la Feria de Fráncfort contiene veintiún mil títulos, procedentes de sesenta y un países y en sesenta y seis lenguas. Yo ni siquiera he podido llegar a Fráncfort con mi novela. ¿Cómo pueden llamar a esto cultura? Es más parecido a un atasco en el metro, lleno de manoseos a las mujeres y sudor de sobaco.

»Es una aberración y hay que terminar con ello, ficticia o empíricamente. Aunque no seré yo quien lo haga; estoy en pleno proceso de desintoxicación literaria y ya apenas me quedan fuerzas para recurrir a lo más mediocre: la escritura del yo, estas notas autobiográficas vagamente intempestivas. Otra opción sería volar la feria por los aires; pero yo aún no puedo. No soy siquiera capaz de vencer la perplejidad que me inspira este evento: mar de palabras, de intereses, de ideologías. Mis paseos por la feria tienen hasta ahora el mismo resultado: asombro ante una noche de insectos.

»¡El horror!»

Pablo Sánchez, Caja negra.

Frankfurt 2007

La Fira de Frankfurt potser mereix un blog especial...