«Voldria puntualitzar les raons que m'han portat a declinar la invitació a la Fira de Frankfurt. Són particulars i no pretenen representar cap col·lectiu. La invitació es va produir en una llarga i molt cordial trobada amb Josep Bargalló, en la qual cadascú va expressar la seva opinió amb la màxima naturalitat. Vaig agrair especialment que no consistís tan sols en un repartiment d'invitacions d'última hora, sinó que s'expliquessin, amb detall, les circumstàncies i els criteris que d'una manera o d'una altra condicionen els que s'invitava. El fet que jo comparteixi o no alguns d'a- quests criteris no té cap importància. En el transcurs de la reunió vaig manifestar dues discrepàncies que faré constar aquí.
»LA PRIMERA es refereix a l'enorme retard amb què es va produir la invitació. Bargalló va oferir detallades explicacions en aquest sentit: canvis successius en l'estructura de l'Institut Ramon Llull, eleccions a mig camí, complicacions pressupostàries. Raons administratives que poden deslliurar-lo de culpa a ell personalment, però no a la institució (ni als successius governs que l'han auspiciat). Hi ha qui ha interpretat que als que escrivim en castellà ens molestava aquest retard perquè ens convertia en una espècie de segona opció tardana. No obstant, em consta que a la majoria dels que escriuen en català també se'ls va convocar tard. A més a més, la perplexitat m'afecta més com a ciutadà que com a escriptor. Em transmet una sensació potinera. Curiosament, entre els escriptors (en general gelosos quan es tracta de repartir-nos espais de figuració pública) hi havia en aquest cas una clara voluntat de consens i bon rotllo. Parlar abans amb la gent hauria estat una bona manera de capitalitzar-ho.
»Vaig sortir de la reunió pensant que per res del món desitjaria tenir un càrrec de responsabilitat al Llull. Es poden molestar alguns que escriuen en català, indignats perquè s'hagi invitat els que ho fem en castellà. Alguns que haurien desitjat saber des del principi si es comptaria amb ells. Altres que han declinat participar-hi però que, al filtrar-se la vaga idea que certs escriptors importants es prestaven a ser filmats en un vídeo, pugnaran després per no ser menys i aparèixer-hi també. Més d'un arrufarà el nas per haver de compartir espai amb algun col·lega. I, a sobre, els més importants són els que menys hi necessiten anar. I en un país tendent a les teories de la conspiració, no només s'ha de tenir en compte la posició de cadascú, sinó la interpretació que en facin els diversos mitjans de comunicació. En resum, un gran "marron".
»Segona discrepància. La part més vistosa dels fastos relacionats amb Frankfurt encara ha de venir, però els últims anys ja s'ha produït una tasca més discreta que consistia a visitar editors de tot el món per oferir-los subvencions a la traducció d'escriptors catalans. Perdó, d'escriptors en llengua catalana. Se'm va contestar que això responia a un previ acord amb l'Instituto Cervantes, en el qual s'estableix qui, des de Madrid i Barcelona, respectivament, s'ocupa de cada categoria. Dono per vàlida l'explicació, encara que crec que (molt més enllà de la circumstància concreta de la fira) convindria que aquests acords s'aclarissin amb la màxima transparència. He sabut d'algun escriptor en català que, convidat a Praga pel Cervantes, es queixava raonablement que només hi hagués intèrprets castellanoparlants. I altres que escriuen en castellà viuen amb la sensació de ser, valgui la simplificació, estrangers aquí i allà. No és el meu cas. Em sento magníficament representat i tractat pel Ministeri de Cultura. No obstant, convé que, un cop passat el soroll mediàtic de Frankfurt, es mantinguin aquestes reunions a títol informatiu, perquè cada un sàpiga a què atenir-se.
»ENTRE EL 1987 i el 2000, vaig anar a la fira de Frankfurt un total de 12 vegades en la meva condició d'editor. Des d'aleshores, cada any a l'octubre obro el millor vi del meu boteller per celebrar que finalment me n'he deslliurat. Per una altra part, la meva última novel.la ja s'ha traduït als principals idiomes europeus. No me'n vanaglorio; sé molt bé que en això hi intervenen més l'atzar i la fortuna que qualsevol mèrit literari. No obstant, aquesta circumstància redueix considerablement els teòrics beneficis professionals d'anar a la fira. S'ha argumentat que els que escriuen en català han tingut menys exposició internacional i, en conseqüència, menys oportunitats.Faria falta un llarg debat per poder cerciorar si això és efectivament així actualment, però, en qualsevol cas, em sembla un argument a tenir en compte. També hi deu haver qui consideri, amb certa part de raó, que oferir-se a cedir la plaça a un escriptor en català és interpretable com un gest paternalista. Jo me n'alegraré si ocupa el meu lloc un bon escriptor.Rebaixem les expectatives. No hi ha cap fira que doni tant de si com s'espera d'aquesta. Qui aconsegueixi noves traduccions no ho farà per haver participat en tal o tal xerrada, sinó perquè la seva agència literària haurà complert bé amb la seva feina. Acabo amb un únic suggeriment per als que hi vagin: a Kleine Bockenheimerstr, 18, hi ha una cava de jazz amb una excel·lent programació i amb un bon gintònic. Per celebrar els èxits o per ofegar les penes. Dependrà de cadascú.»
Enrique de Hériz, escriptor
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada