Porcel

El Llibre,el Cel i la Terra

He estat una setmana feliç entre vosaltres, gent del llibre sempre creador; creador quan s’escriu i creador quan es llegeix. I ho he fet perquè sóc novel·lista i formo part de la literatura catalana, enguany convidada d’honor a la Fira de Frankfurt,convidada a compartir els infinits llibres de Frankfurt. Per això ara, en l’hora de l’adéu, he de donar la benvinguda als pròxims alts convidats, la novel·lista Elif Shafak i la literatura turca.

I què som, turcs i catalans, Elif Shafak i jo mateix? Moltes coses i molts constants,ja que tot el que fem no adorm els somnis, sinó que els estimula. És la crida de la vida intensa, de la frondosa diversitat, la que estira amb força de nosaltres,en definitiva dos escriptors inscrits en el món dels mons mediterranis, Turquia i Catalunya, a cada banda d’aquest mar ple de suggeriments.

I per significar el que això representa essencialment i accidentalment, recorro a un filòsof alemany, Johann Gottfried Herder, per a qui l’origen del coneixement i la seva expressió rauen en les sensacions de l’ànima i en les analogies que estableix l’experiència; o sigui, com deia fa un moment, en la vida inscrita en un espai i en el temps. La qual adquireix entitat artística i, fins i tot, transcendència secular a través del llenguatge, conducte del geni literari. Fruit aquest, al seu torn, de la individualitat de cada poble i persona conjugats, amb els seus muscles, intuïció i sensualitat, amb la seva ment desperta.

Perquè, segons entenia un altre pensador alemany, Martin Heidegger, la llengua és la casa de l’ànima, i som en el llenguatge. No ens realitzem substancialment, llavors, per exemple, en la nació, compromís històric, sinó en el vector de l’idioma, de l’ànima. Per tant, del món on som i que interpretem a cada frontissa conjuntural, en tots els seus camins i amb totes les seves criatures. El món d’ahir i el d’avui, com meditava un altre escriptor mediterrani, el grec Empèdocles:

Car, el que és jo, ja he estat un noi i una noia
un arbust i un ocell, peix del mar lluent d’escates.

De la mar Mediterrània; Empèdocles en la matèria i en les il·lusions, jo també he estat com ell i tornaré a ser-ho: la unitat palpitant, i no feta d’uniformitat, sinó de diversitat, la que constituïm els éssers nodrits pels gens i la llum del Mare Nostrum, o, com deien els otomans, de la Mar Blanca.

Regió planetària, la nostra, el benigne clima de la qual ha atret, en el curs de milers d’anys, una multiplicitat de pobles i idiomes, els quals, gràcies a la reducció espacial mediterrània, s’han conegut i entrellaçat; i han ocasionat una riquesa d’ideals i de creences, de bellesa, gairebé sense comparació amb cap altra regió planetària. Poblacions i signes seculars que sempre s’han intercomunicat, hi ha en aquest mar i univers tantes ribes diferents i properes com onades van i vénen fusionades entre elles.

Així, cada ésser humà mediterrani ha existit amb les seves correspondència i visió mesclades amb les de l’altre, dels altres, sigui per abraçar-se o combatre’s. I, què seríem, pedres, si no fóssim també paradoxals? Les meves novel·les i els meus personatges s’alimenten de les seves contradiccions, som altra cosa que una contradicció eternament assumida, i per això resolta en energia? És el que acaba formulant, amb Protàgores, la definició humana més excelsa: L’home, mesura de totes les coses. Concepte que es tradueix d’immediat en la implantació democràtica efectuada per Pèricles, i en el naturalisme de l’escultura d’aquell segle V grec.

Però, compte: no estic trenant garlandes erudites, sinó referint-me des de les arrels a la nostra actualitat més càlida i urgent: de què gaudeixen o què desitgen tots els pobles i individus del planeta?; sens dubte, la democràcia política, l’Estat del benestar, l’entronització dels Drets Humans. O sigui, les conseqüències de la sentència de Protàgores, del sistema de Pèricles, d’aquella homocèntrica figuració escultòrica. El món i l’esperança més lliures, llavors, articulen el gran fruit universal i universalista de la Mediterrània. I trobant-nos com ens trobem a Alemanya, d’on prové la filosofia, des de Kant a Nietzsche, sinó del ferment mediterrani atenenc?

De tot això, en tot això, doncs, es fonamenta i s’estén la nostra creació literària, amb els seus sabors, perfums i colors, com els de la vinya i el raïm encantats,del blat i el pa desenfornat, de l’oli amb la deessa Atenea guaitant amb els seus ullassos glaucs entre les branques de l’olivera platejada.

I aquests, sorgits de la terra feraç, són els nostres déus; a vegades els veig, eternament joves, ombres de llum entre la lluminositat que verdeja dels pinars al sol, a la meva Mallorca natal. Passen rabents i jo, bolcat en jo mateix, escric el que ells m’han deixat, amb el seu ressò de paraules antigues que es transformen en sang nova.

Perquè el Mediterrani que en veritat ho és, no el políticament i ideològicament compartimentat, és un goig politeista. O ho sóc jo i desitjo que ho sigui el poble alqual pertanyo i, sobretot, els pobles i les literatures a les quals desitjo pertànyer.

Amb quina celeritat, aleshores, fujo a les meves novel·les, i crec que hem de fugir, dels monoteismes cap a la pletòrica vida complexa que ens crida! De la qual ja ens en va parlar un sensible poeta llatí, Horaci, en el seu “Carpe diem”:

Sigues sàvia: aboca el vi,
I tingues una llarga esperança, perquè durem poc.
I és que mentre parlem
fuig el temps gelós.
Gaudeix l’instant: no et refiïs
del demà.

Perquè demà no existirem si no existim avui, com no existiria completament el món sense els nostres llibres, els llibres que passen per Frankfurt, com els joves déus passen pel bosquet de la meva illa. Vivim la globalització, d’acord. Però serà com una Mediterrània a escala planetària, una germandat o concurrència de germandats, o ens enfonsarà en una massificada contaminació mental i ambiental, que només serà mecanicista encara que creguem que és científica.

Si fins hi ha a Occident qui contempla l’ascensió de la Xina com si únicament fos la de milions de consumidors als quals explotar! Sense ni imaginar que es tracta d’una altra regió planetària semblant a la mediterrània, que ha creat també una cultura frondosa, irisada i infinita: llegeixi’s la poesia Tang, del joiós Li Bai al trist Du Fu; acariciï’s la diamantina porcellana Song…

No crec en els profetes dels persistents apocalipsis; siguin els desnaturalitzats, que ignoren que ciència i naturalesa corren plegades, o els monoteistes, que imaginen que la mort infon la vida. D’ací la meva fe en la literatura, en la incitació estètica i en l’ànsia passional, en l’estrella polar de l’aventura, i és que cadascú ha de poder, ha d’intentar, traçar el seu propi destí! Ho va endevinar Heràclit, en el seu petit regne convuls, situat a les costes avui de Turquia, com ningú no ho ha fet amb tanta clarividència: Sempre passa el mateix riu, i sempre les seves aigües són diferents.

Per tant, és possible que a més d’encarnar-nos en arbust, peix i adolescent, ho puguem fer en el nostre primer pare, el primer personatge novel·lesc, filosòfic, vital, o sigui, més real, del qual som fills: Ulisses, Odisseu, un altre mediterrani. Qui des del mar oriental va guanyar l’occidental, al tremolós timó de la seva nau negra, vencent els monstres d’un sol ull i estimant les deesses més lascives.

En fi, benvolguts amics, escric perquè he llegit, llegeixo perquè visc. I crec, així, en tots nosaltres, dimensió i ardor del cel i de la terra.

---